LES MANTES DE LA ANGELINA

 
   
   
   
   
  16 
LES MANTES de la ANGELINAA la Marga, el Larry i als meus pares…gràcies!
                   “el meu color? … senzillament ets tu”
  Square B. John
   Cap.1          El tractor, els cromos i la Berta…Havia estat un dia difícil de pair. La feina, la casa i les males notícies havien fet d’aquella, una jornada excessiva per un mes de novembre que ja requeria la llar de foc encesa. Aquell dia només somiava amb l’escalfor del llit, sota la complicitat d’aquelles velles mantes que havia trobat arraconades a l’armari i que fins aquell mateix dia no havia utilitzat mai abans, per trobar-les un pel passades de moda. Necessitava estar a soles amb mi mateixa i, curiosament, l’únic lloc que em donava la tranquil·litat, la seguretat i el relaxament necessari, era el meu llit. Un lloc on podia estar, sense presses, sense crits, i sense sorolls que m’empaitessin.
Just abans de deixar-me embolicar per aquelles espesses mantes, des del llarg corredor que separa el bany de l’habitació podia identificar on estaven cadascú dels de la meva tropa. L’Albert al menjador amb el so del televisor d’un estrident partit de futbol, que semblava cobrir totes les seves inquietuds, la Núria al rebedor parlant baixet des del telèfon i en Pol a la seva habitació escoltant l’última novetat musical i on els decibels posaven a prova les parets que el rodejaven. Només el meu gosset, en Bruce, semblava allunyar-se també de les dèries nocturnes que agafaven a la resta del personal i el feien acompanyar-me fins a la meva cambra, com si d’un guarda de seguretat es tractés.
Molts dies havien estat com aquell, però sempre, abans d’anar a dormir, intentava recollir, endreçar i preparar-ho tot per l’endemà, davant la parsimònia general de la resta de la família, ja que la meva feina comportava que no aparegués per casa fins ben entrada la tarda. Es per això que a última hora del dia el meu cansament m’impedia poder anar al llit per llegir o relaxar-me, sinó per caure en el son més profund. Aquell dia podia anar-hi sense la necessitat de dormir-me, per què havia deixat els plats per fregar i la roba dels nens sense preparar, però es que necessitava descansar, respirar fons i pensar una miqueta amb mi mateixa.
La suau llum que provenia de la tauleta de nit, donava un to càlid a les parets de fusta de l’habitació. Aquell racó semblava una illa deserta al costat d’uns grans magatzems. Sempre havia posat el màxim interès en poder decorar aquella part de la casa al meu gust, i això si que ho havia aconseguit. El vell bagul que estava al capdavall del llit, la calaixera de roure antiga que vam trobar i restaurar anys enrera, les cortinetes de punt cosides per la mare, els primers dibuixos dels nens emmarcats i una foto de parella que rememorava èpoques més encisadores que les actuals, eren els objectes que donaven una aire especial i acollidor a aquella cambra. El meu pijama gris atrotinat que tant de carinyo li tinc, el despertador en hora per l’endemà i cap dins el llit. El llit era fred, però després d’uns instants amb l’ajut de les confortables mantes i arrugant-me com un cuqueta, vaig aconseguir trobar-me relaxada i amb calma. Però no era suficient. Tenia la necessitat de capbussar-me dins el llit i tapar-me fins per sobre el cap. Aquella foscor era reconfortant, la nit per si sola ja era tancada, però allò era com una cova, una cova al mig del bosc, una cova confortable i càlida,…la meva cova.
Vaig tenir la sensació per primer cop en molt temps, que tots els meus sentits estaven només amb mi. Escoltava el ritme de la meva respiració i quasi com em bategava el cor. Olorava el suau perfum que m’havia posat aquell matí abans d’anar a la feina i que generalment passava desapercebut. La fredor que notava als peus em recordava que l’hivern era a prop i la negror que m’envoltava em feia sentir senzillament bé.
Només podia recordar dos o tres cops que com aquell moment, hagués tingut la sensació de trobar-me amb res més que amb mi mateixa. M’hauria agradat fer una repassada a la meva existència, recordant un passat ple d’expectatives; mirant el meu preestablert futur; intentant ser el més franca possible amb mi mateixa, sense tabús ni falsos prejudicis. Sabent si m’il·lusionava el que feia; si tenia perspectives a curt o llarg termini que m’esperonessin; en que havia canviat? i en que podia canviar?; si feia les coses que m’agradaven o només les que em tocaven fer?, potser hauria d’intentar de… però el son i l’escalfor que començava a notar per tot el cos, m’impedien de concentrar-me en temes tan transcendentals i començant a badallar i ha arronsar-me, vaig endinsar-me en el més profund dels somnis.
Tornava de l’escola pensant que aquell, podia ser un d’aquells dies que es recorden durant anys i anys. El camí avui es feia més llarg que mai. El meu desig d’arribar a casa i de desvetllar el secret més ben guardat dels meus tendres deu anys, em feia imaginar mil i una coses. Aquest camí, el feia dia rera dia dos cops, i molts dels meus amics, fins i tot el grassonet d’en Ferran, el feien còmodament asseguts en les seves flamants bicicletes, i tan sols la Berta i jo, el fèiem caminant i vorejant cotxes, vaques o alguns tractors que dominaven el panorama d’aquest poble a la vora de Granollers. Avui era el meu aniversari, i mai a casa havien estat massa esplèndids en els regals; les inclemències del temps, les baixades del preu de les verdures que conreàvem i una família més aviat populosa, no permetien grans dispendis. Però al darrera de totes aquestes excuses reals, i havia una sensació d’excessiu perill com per poder regalar una bicicleta a un de nosaltres. La mort del fill de la nostra veïna Olga en una cruïlla del poble amb la nacional-152 feia nou anys, encara era massa present en la ment de la mare, la mare patidora, la meva mare.
En aquell moment només em preocupava l’absència dels meus amics a la petita festa que m’havíem de preparar a casa, però la coincidència en horari amb una representació teatral que feien a l’Ateneu del poble, impedia que vinguessin a celebrar-ho amb mi. Aquell dia però, era un dia complert, d’aquells que sense tenir res d’especial, et fan sentir alegre i que saps que res ho podrà espatllar. Ens vam acomiadar amb la Berta, que tampoc venia a la festa per una estranya malaltia de la seva germaneta i  això m’entristia una mica, però res no podia treure’m del cap la insòlita possibilitat de que em regalessin una bicicleta, la bicicleta que tantes vegades havia sol·licitat infructuosament. No existiria frontera, ni límit, ni tanca possible, capaç de frenar-me amb el meu nou vehicle. Descobriria nous mons i tothom estaria pendent de mi, la terra giraria al meu voltant, seria l’epicentre del globus,…però potser tot eren imaginacions meves, com altres vegades m’havia passat, només la caixa d’una dinamo de llum per a bicicletes que havia descobert a les escombraries aquell mateix matí, havia disparat la meva alarma interna i havia provocat que tots els meus pensaments s’arrengleressin al voltant del meu somiat vehicle.
Vaig arribar a casa i aquesta era mig buida. Només en Carles estava al bell mig del menjador amb el seu àlbum de cromos que sortien a les xocolatines de la Nestlé i que ell s’afanyava a completar mitjançant una dieta molt peculiar. Com era habitual en ell, no va deixar escapar ni una sola paraula, però si un cop d’ulls amb el que jo havia de donar-me per saludada. La casa no tenia cap aspecte de ser engalanada per a cap festa, ni es respirava cap ambient d’alegria lògica, prèvia a una celebració. Per primer cop vaig pensar que tot havia estat un muntatge només del meu cor, de la meva il·lusió i que el meu regal no passaria de ser el pastís de formatge i xocolata que preparava la mare, per cadascun dels meus germans. Queia la tarda i el dia s’enfosquia, semblava enderrocar-se tot el que tenia previst, fins i tot  ara m’arribava l’olor de col amb patates que la mare havia deixat al foc, i que tant poc agradava al personal d’aquesta casa.
Vaig fer el cor fort i com si no fos cap dia diferent a la resta, vaig agafar tots els meus llibres d’escola, heretats dels meus germans grans, i vaig dirigir-me a la meva habitació a fer una mica dels deures que m’havien encarregat a l’escola. Normalment els feia amb una inusitada il·lusió. Fer treballs m’estimulava, però no aquest cop. Avui eren una pesada carrega i no podia enllaçar idees. En acabar, anar a ajudar al pare a les terres que teníem vora la carretera, era el ritual que dominava les meves tardes de tardor. En arribar a l’hort, com li deia el meu pare, no vaig veure cap reacció d’alegria per la meva presència, i només va preguntar-me pel resultats dels exàmens que dies enrere havia fet. El meu pare exercia una especial pressió sobre les meves notes, però això era tot el que m’arribava del seu interès per les meves coses. Recollir amb cura uns quants enciams i fer el camí de tornada cap a casa, va ser tot el que va haver de suggestiu aquella tarda amenaçadora de pluja.
En arribar a casa ja hi era la mare, tot renyant a la Roser, la meva germana gran i amb qui tenia una relació una mica tibant d’un temps ençà, bàsicament per la seva desídia i la falta de solidaritat amb la resta de la família, pel que feia a qüestions domèstiques. Per un altre cantó en Xavier ja era a l’habitació estudiant com sempre. Era el «pitagorin» del grup. Les seves bones notes eren conegudes, i per això ell tenia una mica de «bula papal» per a les feines de la casa. Tot aquell panorama em confirmava que les meves neurones havien viatjat més ràpid que el meu seny, i tot d’un plegat em vaig trobar sopant més aviat del normal, i sense cap altre festivitat, que la de poder posar allioli a unes patates mig enverinades per la col. Quan vaig veure aparèixer la mare amb el bol de la fruita per postres, se’m van acabar d’ensorrar les poques esperances que encara incubava. Potser m’havia equivocat de dia i aquell error seria la meva salvació. Amb aquesta inquietud, vaig demanar permís per anar a l’habitació, i així poder comprovar el calendari/pòster de la Copertoone que decorava la part del darrera de la meva porta.
Quina va ser la meva decepció, en comprovar que efectivament era el meu dia, un dia que havia de ser irrepetible,…mai més faria deu anys. En tenia plena consciència i, francament, em semblava que havia informat suficient a la resta de la família, com perquè fessin una aturada en les seves atrafegades vides, i haguessin celebrat amb mi, aquest esdeveniment. 
Ja no vaig tornar a baixar, preferia no fer-ho. Intentava trobar un motiu a aquest oblit. Des de la meva finestra, des d’on havia imaginat mil i una vegades les meves grans travessies amb bicicleta, des d’on veia passar els meus amics sobre rodes a la recerca de noves aventures, veia ara, com la nit guanyava terreny i una espessa boira feia encara més fàcil deixar córrer les llàgrimes que m’havia reprimit moments abans.
Un silenci es va apoderar de la meva cambra per a després, tot de sobte, trencar-se amb un crit de la mare. No vaig poder reprimir l’impuls de les meves cames anant cap al forat de l’escala. Allà baix era ella, i semblava molt alterada. Potser ho estava amb algun dels meus entremaliats germans, potser amb el cap-gros del pare. Però no, no era així. Tots van aixecar-se de la taula per dirigir-se cap al petit garatge. Un garatge que fèiem servir més com a paller, que per a guardar el cotxe del pare. – Corre, baixa, hem de sortir corrent…-, em va dir la mare quan em va veure entre els barrots de fusta de l’escala. No vaig poder parar-me a pensar que dimonis estava passant…, potser foc, potser les rates que altres vegades havien fet grans destrosses en la collita, potser un accident. Vaig baixar tal com anava, descalça i amb el pijama d’hivern posat. En trepitjar l’herba que separava la casa del garatge, vaig notar que la humitat encara em posava els pels més de punta, que les pròpies urgències del moment. Tothom corria, la mare m’agafava fortament i la porta del cobert era mig oberta, i de dins sortia un gran escàndol. La por es va apoderar de mi, la respiració se m’havia tallat. Vam acabar d’obrir la porta del garatge i…allà hi era tothom, els pares, tots els meus germans, la Berta, en Ferran, el pedant d’en Carlos, els meus veïns, l’Antònia (que era una antiga dona de fer feines que havíem tingut, i que era com la nostre segona mare), altres companys de classe, i fins i tot el meu avi.
Tots eren allí, dins un garatge que no tenia cap aspecte de ser-ho. Era tot ple de penjolls, de globus i llunetes de colors, de llaminadures i d’una música que omplia l’ambient. Allò era una festa, la meva festa. Una festa que sobrepassava totes les expectatives. Em vaig quedar glaçada, de pedra, immòbil, no va sortir cap paraula de la meva boca, només un parell de llàgrimes, aquest cop d’alegria, que van recórrer les meves galtes vermelles. Tot d’una, vaig notar com tothom venia cap a mi i m’esclafava i em felicitava, amb petons que no sabia ni d’on venien. No hi havia prou diàmetre a les meves pupil·les per a retenir tanta emoció, per a retenir aquella imatge, aquell moment. 
Tot havia estat un muntatge estratègicament calculat per la mare. Havia parlat ja dies abans amb la Berta i els meus amics, perquè donessin qualsevol excusa per a no assistir a la festa, i així amb la resta de convidats. El mutisme havia estat perfecte. La discreció amb que ho havien fet tot i el treball que devia haver suposat muntar tot allò, era difícil d’imaginar. No hi faltava res, ni ningú. Allà hi era tota la meva gent. En el moment de bufar les espelmes del famós pastís de formatge amb xocolata de la mare, i de demanar el desig de rigor, tot va quedar a les fosques, per tot d’una, encendre’s un focus casolà blanc dirigit cap al fons del garatge, on després d’apartar-se tota la gent, es podia endevinar la figura majestuosa d’una bicicleta, amb llum i cistella com mai abans havia vist. Tot allò era increïble. No existia cap ésser viu a la terra, més feliç que jo en aquell moment. No podia reprimir-me, i malgrat que anava amb pijama i descalça, vaig muntar a la bicicleta, i desprès d’encendre aquell petit fanalet que tenia al davant, vaig pedalejar tan de presa com podia, sense que els sots, els bassals d’aigua o els animalons nocturns, poguessin aturar-me. Després d’un minuciós recorregut amb el meu nou vehicle, que em permetia veure els racons més inhòspits dels voltants de la casa, vaig tornar cap al interior del garatge, on vam ballar i cantar fins a caure rendits. Aquella nit vaig fer un petó com no recordo haver-li fet abans a la mare. Vaig posar-me dins el meu llit, amb la sensació d’haver crescut, d’haver viscut una experiència irrepetible, de sentir-me feliç. Pensava que després d’interpretar el «Petit Príncep» a la representació de l’escola quan era petita, ja hauria tocat la glòria (perquè va ser tot un èxit), però allò havia estat indescriptible, espectacular. Però el son no perdona i el meu conillet de vellut, amb qui sempre dormia, i jo no podíem resistir-nos més a allargar aquell dia, abandonant-me fins a dormir profundament…             
L’Albert es girà bruscament i va donar-me un cop amb el braç, immers en un son profund. Aquell no era el meu conillet, ni jo tenia deu anys. Què havia passat? Havia somiat? Sí, i podia recordar aquell somni amb una claredat inusual. Vaig mirar el rellotge i encara quedaven deu minuts perquè sonés el despertador, podia abandonar-me una mica més dins el llit. Volia tornar a enllaçar amb el que havia somiat, però no podia. I ara que hi penso…, la història en absolut va anar així. Mai de petita havia fruit d’una festa, i menys d’una com aquella. Mai a casa hi havia hagut cap bicicleta per temor a un accident. Ho havia reclamat tantes i tantes vegades, havia arribat ha oferir els meus estalvis, el meu treball, la meva generositat per aconseguir-la, però tot intent havia estat en va. La por de la mare i la resignació del pare, havien estat uns obstacles insalvables pel més gran dels meus desitjos. Però ara en canvi, ho havia viscut, havia estat una sensació meravellosa, i tant real, que podia descriure cadascun dels vestits i pentinats dels meus amics. Podia fins i tot ensumar l’olor de la col i de les espelmes. El meu cor encara bategava a un ritme anormal per a una persona que s’acabava de despertar. Havia estat excitant, senzillament sensacional.
No podia estar-me de riure i somriure. Em vaig llevar a una inhabitual velocitat, em trobava cantant a la dutxa, i fins i tot ballava al só de les cançons country d’un tal Randy Travis. Feia molt temps que no posava música a primera hora del matí, però aquell dia en tenia la necessitat. Em mirava al mirall i em venien ganes d’arreglar-me i sentir-me bé, bonica i contenta. Abans d’anar-me’n vaig avisar a l’Albert amb un cop de cul perquè es llevés, per a després repetir l’operació amb el Pol i la Núria, a qui havia de despertar amb molta suavitat, perquè si no s’espantava.
En Bruce semblava llegir el que em passava, perquè era tant content com jo. Em va acompanyar fins el cotxe i després d’embrutar el vidre amb una carinyosa llepada, em va seguir uns metres fins a la cantonada del carrer.
El só deteriorat de la ràdio i l’embús a l’entrada de Barcelona, aquell dia no m’alterava com altres, fins i tot la gent que conduïa, em semblaven més amables que de costum. En arribar al despatx hi tenia molta paperassa per omplir i més tard havia de preparar una reunió de conciliació entre dues empreses que es disputaven la patent d’un estrany artefacte per a ordinadors. Van passar les hores i no podia treure’m de sobre la sensació de felicitat, que des de primera hora del matí ja gaudia.
Només, mentre estava amb els altres companys menjant, em va sobrevenir un temor, podria tornar a passar una nit com aquella? era possible provocar una reacció de la ment, d’aquella mena?
La tarda no va anar tan ràpida com el matí, perquè tenia la necessitat d’experimentar si aquella nit seria com l’anterior. Potser el meu somni continuaria, potser no, però sabia que alguna cosa passaria. El camí de tornada cap a casa va ser  més precipitat que a primera hora. Vaig oblidar la meva habitual prudència per a així saltar-me alguns semàfors dubtosos. Les hores no anaven a la velocitat que jo desitjava, i a sobre avui havia d’anar a una reunió de pares a l’escola dels nens, i com era costum, sola. L’Albert havia de quedar-se a la fàbrica fins més tard i no podia venir, encara que tampoc li agradava fer-ho, perquè sempre deia que hi havia massa xerrameca gratuïta en aquests tipus de trobades. Després d’anar a casa, preparar el sopar i endreçar una mica per sobre tot el que estava a la vista, vaig poder dutxar-me amb tranquil·litat, la Núria i en Pol eren a classe d’anglès. Havia estat un dia intens des de primera hora del matí i encara no havia acabat. Una bona dutxa d’aigua calenta em deixaria com a nova. Era curiós pensar, que coses tant senzilles com aquella s’havien convertit en un plaer, donat que sovint, quan entraves a la dutxa havia de ser per anar ràpid, no fos cas que els nens volguessin entrar per utilitzar el bany, em truquessin per telèfon, o senzillament em necessitessin per qualsevol motiu.
En el meu cap només hi havia un desig, però quedaven moltes coses per fer abans d’anar al llit. La reunió va passar amb més pena que glòria. Vaig limitar-me a seure el més lluny possible del tutor, un tutor molt peculiar, amb un to de veu apàtic i insípid, que parlava dels alumnes com si fossin criatures de 3 o 4 anys. Només els comentaris d’una mare riallera, feien entretinguda aquella soporífera reunió. Després de conèixer alguna de les mares dels companys de classe de la Núria i en Pol, vaig dirigir-me cap a casa, tot parant-me a comprar el pa al forn de la Montse, on el podia agafar acabat de fer i alhora posar-me al dia de totes les xafarderies sense ni demanar-ho.
Aquell dia no volia entretenir-me massa amb el sopar, i per tant només vaig fer uns ous ferrats amb tomàquet i patates fregides com a plat únic, i fruita per postres. Quan havia arribat a casa, ja eren quarts de nou, i els nens ja estaven fent de les seves. No estaven repassant pas els deures per l’endemà, ni estaven endreçant les seves habitacions. Ella estava gravant una cinta de música, i no clàssica precisament, i ell estava embadalit amb uns dibuixos d’acció, d’aquests japonesos amb poders paranormals. Moltes eren les vegades que em preguntava, on era la gran diferència entre les generacions actuals i les nostres,…les col·leccions de cromos, els jocs didàctics, els indis i les nines, els io-ios, la baldufa o els retallables havien estat substituïts pels videojocs, la música estrident i la televisió. Però no tenia ganes de discutir amb ells i vaig deixar que fessin la seva fins l’hora de sopar.
L’Albert va arribar moments abans de parar la taula. El seu dia havia estat com tots els altres, i només la visita d’un dels propietaris de l’empresa, havia alterat la seva rutina habitual. Sempre desitjava trobar el sopar a taula (sinó era així anava picant fins a ser-hi), i que els nens no el molestessin massa, sobretot que no discutissin davant d’ell, – Prou crits sento a la feina – sempre ens deia a tots. Els dies laborables, a diferència dels festius, no feien que es trobés massa predisposat a escoltar cabòries de l’escola, ni d’altre mena. Sempre, els seus problemes laborals eren més complicats que els que teníem qualsevol dels altres. Solia agafar el comandament a distància i s’instal·lava davant la televisió, a vegades sense ni tan sols treure’s la roba que portava posada.
Durant el sopar vaig intentar explicar-los el que m’havia succeït la nit anterior, i ningú s’ho va prendre seriosament. Tots pensaven que allò no era res excepcional, però el cert és que cap d’ells podia ni arribar a imaginar fins a quin punt havia viscut aquell somni.
Vaig recollir la taula, i endreçar la cuina en un moment, mentre els nens van posar-me a fer feines de l’escola, i l’Albert tot remugant, va treure a passejar en Bruce amb una de les seves característiques voltes ràpides que pràcticament no li donaven temps al pobre a pixar i cagar.
Després de veure que el pla d’aquell vespre era posar-nos a mirar l’última pel·lícula del Stallone, vaig optar per anar a l’habitació. Havia estat meditant tot el dia el que havia de fer. Volia repetir pas a pas, el que havia fet el dia anterior. No se’m podia escapar cap detall. Vaig anar al bany i d’allà a la cambra. Tenia una ansietat potser excessiva, però els moviments estaven sent els mateixos. Només en Bruce no m’havia acompanyat com el dia anterior, però per a la resta, fins i tot, el temps que m’havia dedicat al bany i l’ordre per treure’m les peces de roba que havia dut posada, havien estat els mateixos.
No em quedava altre cosa que posar-me dins el llit. Així ho vaig fer, esperant que la son s’apoderés de mi i em transportés de nou cap els meus somnis d’infantesa. L’habitació tenia el mateix aspecte que el dia anterior. La nit era tancada i només m’arribava algun dels crits d’ànim de l’Albert cap al protagonista de la pel·lícula. Em girava i regirava buscant la posició adequada. Intentava respirar fons i notar el batec del cor, però era difícil d’agafar el son i de relaxar-me prou com per adormir-me. Semblava escoltar l’aigua de les canonades, les passejades d’en Bruce per la casa en busca d’algú que li fes cas, i fins i tot, la força del vent que tenia una virulència anormal aquella nit. Vaig mirar el rellotge, feia ben bé mitja hora que era al llit i els meus ulls no podien tancar-se, volia deixar al cap en blanc i provar de no pensar en res. Però el meu desig em bloquejava la meva ment i no podia tranquil·litzar-me suficientment. Van passar els minuts i els quarts. Va arribar l’Albert, però vaig fer-me la dormida. No volia que tornés a burlar-se de mi i del que havia somiat. Tampoc ell va fer cap gest per despertar-me, i després de notar l’entrada d’aire fred a l’aixecar el llençol i les mantes, vaig escoltar que la seva respiració es tornava profunda i pesada. Era curiós el que m’estava passant. Ho havia calculat tot, havia sopat poc per a tenir una digestió ràpida, l’hora era aproximadament la mateixa, el pijama, el llit i les circumstàncies eren iguals, però la realitat era certament un altre. Estava neguitosa, intranquil·la, nerviosa i era allà, impotent davant l’impossibilitat de manipular la meva ment. Les hores van anar passant, i només el crit d’un Pol, en plena lluita contra éssers vinguts d’altres galàxies, va trencar aquella llarga nit. Per fi, i més per cansament que per son, vaig poder adormir-me, per llevar-me amb els primers raigs de sol que entraven per entre una escletxa de la persiana amb la sensació d’haver-ho fet tant sols deu minuts.
No havia aconseguit somiar, no havia connectat amb els meus anys de joventut, no havia pedalejat entre aquells camps verds, camí de nous mons. No sabia com continuava l’endemà d’aquella festa inoblidable, més aviat al contrari, potser l’Albert i els nens tenien raó, i allò havia estat un fet esporàdic i sense transcendència i jo, ingènua de mi, m’ho havia agafat com una senyal. Havia estat tan i tan real, tan diferent a cap somni anterior, coincidien tantes coses. M’havia sentit tan alegre i tan plena, que pensava que havia estat un fet extraordinari i motivat per alguna enigmàtica qüestió. Aquell dia a l’aixecar-me, no vaig ni dutxar-me, malgrat que potser ho necessitava més que cap altre, perquè em vaig llevar esgotada i trista. No m’acompanyava cap melodia, i les ganes de ballar del dia anterior, semblaven inadequades i fora de lloc, per una dona de la meva edat i per un dimecres com un altre. Només, l’entorn del meu lloc de treball, m’obligava a anar més mudada del que aquell dia desitjava. Vaig despertar a l’Albert, que semblava no tenir problemes ni per a dormir-se i per a despertar-se, i al mateix vaig fer amb els nens, que aquell dia anaven al Museu de la Ciència a Barcelona, i havien de preparar-se l’entrepà per esmorzar. En Bruce era a la seva catifa, prop d’unes brases que ja poc escalfaven, i jo vaig encaminar-me cap al cotxe, que casualment tampoc desitjava engegar-se a la primera, i em va fer pensar en agafar l’altre cotxe que teníem a casa.
En aquells moments, era una persona trista i desmotivada. No em feia cap il·lusió anar cap a la feina, havia dipositat tantes possibilitats en aquella nit, que semblava que tot el que fins el dia en que havia tingut aquell somni, fins aquella nit, m’havia estimulat per enfrontar-me al dia a dia, llavors ja no era suficient. Però tampoc era persona que s’abandonés, que es martiritzés més enllà del que era just, i per tant, tot i que desil·lusionada, havia de sobreposar-me i mirar en davant. La família, la feina i la casa omplien bàsicament la meva vida, a vegades no sabia ben be en quin ordre, però molta gent no tenia ni això. El matí va passar sense cap notícia transcendent. Ningú havia copsat el meu desencantament, ni tant sols l’Albert al que tot i haver-lo trucat per trencar aquell monòton dia, va ser incapaç de llegir entre línies, i de proposar-me alguna mena d’al·licient que em fes oblidar la buidor que notava per dintre. Vaig intentar pensar en el cap de setmana. Havíem quedat amb la Tona i el Marc per fer una fondie a casa i potser s’hi afegirien dos amics comuns de les dues parelles. Volia organitzar-ho bé, que fos alguna una mica especial i diferent, potser una triple fondie de formatge fos, de diferents carns, i de xocolata amb melindros i magdalenes de postres, els ha sorprendria, seria quelcom nou per tots ells, però… on era aquella bicicleta i aquell estat de felicitat que havia palpat feia dues nits?. La tarda va ser millor del que m’esperava, perquè un grapat de feina em va obligar a concentrar-me en el que havia de fer i em permetia oblidar-me del meu profund desencís. Les trucades i l’arxiu dels papers van completar aquella jornada fins l’hora de plegar.
Tenia més ganes d’anar a passejar sola, que d’anar cap a casa, però els nens avui arribaven d’hora, i tot i que, normalment no em feien molt de cas, preferia ser a casa, per ajudar-los, per jugar amb ells o perquè endrecessin les seves selvàtiques habitacions. En arribar-hi, va trucar l’Albert que havia disposat d’anar aquell vespre a sopar a casa de la seva mare. En primera instància no va fer-me cap gràcia, però després vaig pensar que no hauria  de fer el sopar i que allò em distrauria, encara que fos a costa de perdre una mica els nervis a casa els sogres. Els nens van arribar a casa i volien explicar-me tots els fenòmens que havien descobert en la seva excursió al Museu de la Ciència. No hi havia cap ordre i era francament difícil poder entendre el que m’explicaven, però en tenien ganes, i fins i tot van ensenyar-me unes fotografies que havien fet amb la càmera polaroid del pare. Allà hi havia pèndols, estranys miralls i fins i tot una fotografia que s’havien fet darrera les lletres gegants, al més pur estil de Hollywood, que encapçalen el Museu.
Després de donar-los alguna cosa per a berenar, vaig trucar a la meva mare, a la que tenia una mica oblidada, i es va posar prou contenta com per anar-la a visitar l’endemà. La nostre relació era forta. Estimava als meus pares amb passió, encara que les meves obligacions professionals i domèstiques, em donaven poc marge per passar més estones amb ells. La mare era una gran devoradora de llibres, i el pare un personatge inquiet, amb l’energia d’un jovenet, dinàmic i molt amic dels seus amics. Després de intercanviar unes paraules amb la mare, el pare mai era a casa, vam quedar pel dia següent. 
Vaig anar a comprar al supermercat del costat de casa, on de tornada, ja em vaig trobar a l’Albert, que va ajudar-me a pujar el cistell a casa. Després de desar les coses al frigorífic i canviar-nos de roba, vam encaminar-nos cap a casa dels sogres. No sabria com definir-los, era gent correcta, introvertida (hi havia moments en que el silenci feia mal), no massa despresos econòmicament, i penso que massa condescendents amb els seus fills.  Com era normal, només hi havia la calefacció encesa al menjador, a la resta de la casa, el fred era palpable. El sopar va ser el típic puré de patates Maggi i unes croquetes congelades amb una mica de verdura per acompanyar, d’aquesta que tan poc m’agrada a mi, i un iogurt de fruites per postres. A vegades contemplant als meus sogres, entenia , que no disculpava, a l’Albert. Semblava que jo era la seva filla, ja que era jo la que donava conversa durant el sopar, també la que els proposava de venir a casa nostre, la que organitzava els sopars per a Nadal, o qualsevol altre activitat conjunta. Un cafè rescalfat va donar per acabat el sopar, i vam fer camí cap a casa. El trajecte era curt, però suficient com perquè els nens s’adormissin al seient del darrera del cotxe.
En arribar a casa, els nens van anar directes al llit, mentre l’Albert feia números amb les factures de l’aigua, llum i telèfon, i jo estenia una rentadora que havia deixat abans de sortir. Després d’estendre la roba, vaig seure’m davant de l’Albert a la catifa d’en Bruce, es feia gran i a vegades no li fèiem el cas que ell ens feia a nosaltres. L’Albert es va quedar enganxat amb un documental a la televisió que parlava de maquinària del any 2000 i que estalviaria temps i personal a les empreses, però jo preferia anar cap al llit, i llegir un llibre que m’havia recomanat la meva germana Roser i que feia dies no dedicava massa atenció. Així doncs, després de fer-me una bona raspallada de dents i de donar un cop d’ull a la Núria i en Pol per veure si ja eren dormits, vaig encaminar-me cap a l’habitació.
Em notava més cansada que altres dies. La jornada havia estat més llarga, i la nit no tot el relaxant que hagués desitjat. Vaig posar-me dins el llit pretenent d’enllaçar amb una novel·la que feia dies no llegia i requeria tota la meva capacitat intel·lectual i la d’algú altre més per entendre-la. Era difícil, i amb una trama enrevessada i complexa, perquè barrejava futur, present i passat, amb un gran desordre en les seqüències. Finalment vaig optar per deixar-ho per a una altre dia i provar de dormir-me. M’havia agafat una mica de fred al sortir a penjar la roba a l’estenedor i, per tant, vaig tapar-me amb les mantes fins el cap a recerca de l’escalfor necessària. S’estava tant bé….
  Cap.2          La bufanda, el tren i en Cohn-Bendit…El professor va entrar a classe i va demanar-nos que ens organitzéssim per grups de treball. L’assignatura era Redacció Periodística del tercer any a la facultat, i era una de les meves assignatures preferides. A mesura que avançaven els anys, l’ambient de classe era cada cop més professional, la gent s’ho prenia seriosament i cadascú tenia una visió diferent d’un mateix fet. A vegades tenia la sensació que aprenia més escoltant als meus companys, que al professor o els llibres de grans erudits que havia de llegir. Tothom teníem influències d’infantesa, de familiars o d’altre mena i aquella mena d’intercanvi d’orientacions, era una cosa amena, les hores passaven amb velocitat i la dinàmica de la classe era positiva i enriquidora. Vam agafar apunts que ens ajudessin a aportar idees pel treball sol·licitat.
Al sortir de la facultat, vam anar amb altres companys a fer un cafè. D’aquest grup hi sobresortia en Lluís, qui tenia una facilitat per sintetitzar les notícies, admirable. Jo volia aprendre d’ell, era d’aquests tipus de persones que tenint la mateixa edat que tu, té la clarividència d’una persona amb mil batalles a les seves esquenes. El seu aspecte descuidat i a vegades despistat, el feia graciós. La seva activitat fora de les aules, era el teatre experimental, i moltes vegades ens convidava per anar-lo a veure. Sempre eren papers curts – Però amb molt de pes…– ens acostumava a dir. En sortir del bar on acostumàvem a trobar-nos, vaig deixar-lo parlant amb un representat dels estudiants, mentre jo m’encaminava cap a casa. 
El trajecte no era excessivament llarg, però la meva «vespinillo», a la que jo mai posava a més de 70km./h., encara que hi podia, segons els meus amics, es queixava en forma d’estranys sorolls.
En arribar a casa, aquesta era buida. La mare havia anat a donar classes de francès a l’escola del poble. Ella havia estudiat filologia francesa, però fins feia pocs mesos no s’havia decidit a impartir-ne coneixements i ho va fer gràcies a una antiga amiga seva, que actualment era la directora del centre. Allò la rejovenia, l’estimulava i la feia estar ocupada, tot i algunes barrabassades dels alumnes. Jo vaig decidir posar-me còmoda i escoltar una mica de música dels Beatles, amb un vell aparell desajustat pel Genis, al meu germà petit, que feia unes setmanes havia descobert que el canvi de 45 a 78 revolucions, li proporcionava la veu dels barrufets que sortien al Cavall Fort, fos quin fos el disc que s’utilitzés.
Moments després va arribar el pare, qui va agafar-me carinyosament per les espatlles i va dir-me : 
– Tu ets una autèntica periodista?- em va sorprendre. Ell sabia que el que estudiava, era allò que més desitjava de fer, de treballar i de viure.
– Sí – vaig respondre expectant -.
– Doncs si m’ajudes com quan eres petita, a recollir tomàquets de l’hort, potser et donaré una sorpresa- va dir mentre em donava l’esquena, fent-se l’interessant. 
Vaig donar un bot per seguir-lo tot seguit. No va haver cap possibilitat de fer-li deixar anar cap paraula, però el  somriure se li escapava per sota el nas, se’l veia content i satisfet d’allò que es duia entre mans. Que hauria volgut dir? Em preguntava a mi mateixa, mentre agafava els tomàquets de dos en dos. Ell des de l’altre punta de l’hort anava al seu ritme habitual, i només de tant en tant em cantava un – Sur le pont d’Avignon…- amb un accent penós, però fàcilment reconeixible. Cada cop entenia menys coses. A vegades posava a prova el meu enginy amb preguntes d’actualitat que llegia a les columnes petites dels periòdics, però allò no era normal. Més tard mentre carregàvem les caixes a la furgoneta, em va preguntar:
– Que te’ns passaport?- em vaig quedar glaçada.
– Ja saps que si, pel viatge de fi de curs a Portugal, vaig haver de fer-me’l- vaig contestar quasi empipada per aquella incertesa. 
Estava atabalada, però el mutisme era absolut. Vam fer el viatge de tornada en la furgoneta (que lluny quedaven ja, els temps en que tiràvem del carro de fusta), i no va dir res més fins arribar a casa.
Quan ho vam fer, la mare ja hi era. L’olor que sortia de la cuina no era comú. Vaig acostar-me per saber quin era aquell plat del que desconeixia l’olor, i també per preguntar-li sobre la notícia que el pare es resistia a donar-me. La mare estava al bany, i jo vaig mirar el forn. Allà hi havia alguna estranya cosa feta amb beixamel i gratinada. En arribar la cuinera i veurem encuriosida amb aquell plat, va dir-me 
– Saps com es diu?…Croque-Madame i Croque-Mesieur- em va respondre ella mateixa davant el meu silenci i amb un somriure sota el nas.
– On ho has après? Qui t’ho ha ensenyat?- vaig dir-li sorpresa.
– No ho sé. És un plat francès, elegant i que atipa bastant– va dir mentre s’encaminava cap al menjador. 
Que era allò? No entenia res. Semblava un complot, potser venien els nostres cosins francesos…, i amb aquesta idea vaig anar a preguntar-li directament a la mare, qui se’m va treure de sobre, dient-me que era el pare qui em donaria una resposta. 
– Fins al sopar- va respondre’m aquest quan vaig anar cap a ell. 
Vaig començar a preparar la taula. Aquella nit només anàvem a sopar els pares, en Genis i jo. La resta de la família estaven dispersos entre campus universitaris, escoles d’hosteleria i a casa de la núvia, en Carles.
La mare va dir-me que només posés un plat pla i no dos com s’acostumava a fer. Aquell misteri estava a punt de conèixer-se. En Genis va baixar de la seva habitació i curiosament va posar-se a jugar amb mi, quan el que habitualment feia era no fer-me ni cas. Em regirava els plats i coberts que jo tant ordenadament havia posat, i me’ls posava tots al meu cantó de taula.
– Hem d’alimentar bé a la reportera,…encara que potser a tu no et fa falta, perquè ja ets prou grassoneta…- deia mentre l’empaitava per haver-se ficat amb el meu físic.
Mai havia estat grassa i sense ser una sílfide, procurava vigilar el pes del meu cos. Al meu aspecte no em preocupava excessivament, creia més en la bellesa interior…, i només tenia una cura especial pel meu llarg cabell. Però pel demés, no era excessivament presumida, més aviat d’aire informal i una mica «hippie».
Per fi vam asseure a taula i la mare va portar aquell nou plat, amb una olor increïblement bona. Allò era com una espècie d’entrepans de pa de motlle amb pernil de Cal Pep i formatge manxego, ofegats amb una salsa beixamel que desprenia un suau aroma de ceba i nou moscada, amb un ou ferrat al capdamunt i gratinats amb formatge parmesà. L’aspecte era immillorable i el sabor era encara millor. Ho acompanyàvem amb un vi blanc una mica sec, però exquisit.
Per uns moments ningú parlava a taula, tots estàvem capficats amb els nostres plats, fins que no vaig poder aguantar més, i aixecant-me de cop, vaig dir:
– Aquest plat és meravellós; avui sou més carinyosos que mai amb mi, i jo us ho agraeixo de tot cor, però o em digueu-me que passa o explotaré –.
Tot seguit en Genis va treure un retall de periòdic que em va donar i allà es podia llegir que a París s’estava gestant una revolta estudiantil, que congregava molta gent de diferents estrats socials, fins i tot moviments d’altres països, que s’ho havien pres com una plataforma d’actes reivindicatius de la joventut mundial. No sabia a que venia aquella notícia. Res em quadrava. Que tenia que veure allò amb mi?. La mare per la seva part em va donar una gorra de llana negre i una bufanda
– Pel fred de primavera- va dir-me. 
Jo seguia immòbil, fins que el pare va treure de la calaixera del menjador uns bitllets de tren. BARCELONA-PARÍS-BARCELONA, encapçalava aquell paper, la data? l’endemà (13 de maig), el nom i cognoms? els meus. El tren havia de fer transbord a Cerbère i continuava directe fins a la Gare d’Austerlitz, a París, a França, a l’estranger.
Després de veure la meva cara d’incredulitat el pare va dir:
– He trucat a un amic meu del Noticiero Universal i li he preguntat si hauria alguna possibilitat de que poguessis fer alguna feina dins el periòdic, com a reportera local. La meva sorpresa ha estat quan m’ha dit que buscava urgentment un ajudant que parlés francès i volgués anar a cobrir la notícia de la «Revolta de Maig» i jo he pensat en tu –.
No vaig poder articular cap paraula, amb vaig quedar de pedra. Com podia ser, que el pare hagués pensat amb mi d’aquella forma i em veiés capaç d’una empresa com aquella? Era una persona inquieta i la seva estimació cap a mi, era constatable, però de vegades era massa discret demostrant  el seu interès cap a nosaltres. No se’m va ocórrer altre manera d’agrair-li aquell gest, que amb una abraçada d’aquelles que es fan difícil d’oblidar. Em va estrènyer fortament i jo no trobava el moment de separar-me d’ell. Mentrestant, la mare va treure una ampolla de cava que teníem al frigorífic per alguna ocasió excepcional i vam brindar pel meu primer treball com a reportera «internacional».
Vaig haver d’anar a passejar pels voltants de la casa una estona, perquè els meus nervis m’impedien de posar fil a l’agulla. Necessitava tranquil·litzar-me, aquell tren sortia de l’Estació de França a les 7’45h. del matí, i jo havia de fer les maletes, més ben dit, la maleta. Un bon reporter  porta poc pes sempre a sobre. Però més que les coses que havia d’emportar-me, havia de posar-me en situació, i saber exactament quines eren les meves funcions. Aquella nit, tot i que la mare insistia en que ja ho faria de camí de París, no podia posar-me a dormir sense saber alguna cosa sobre els moviments reivindicatius d’aquella època i fullejar els periòdics que sempre guardava cautelosament amb un mes d’antiguitat. 
Aquelles hores van passar amb un tres i no res i sense ni adonar-me’n ja era a l’estació, coneixent al meu nou Cap d’Expedició, el Sr. Francesc Pujolràs, especialista en l’àrea internacional del rotatiu. Després d’un acomiadament curt, però efusiu amb els pares, vaig tenir la sensació que allà, pujant els graons d’aquell vagó, començava la meva carrera, devia posar els cinc sentits, i fruir i aprendre tant com pogués. Durant el trajecte i després de canviar de tren a la frontera, el Sr. Francesc, em va estar posant al dia del que anàvem a fer. A mesura que avançàvem pel cor de França, ja eren visibles les reaccions del poble en forma de pancartes i alguns aldarulls a les estacions que anàvem travessant.
«Une barrette avec jambon» i una ampolla verda de «Perrier», van calmar els nostres estómacs, per posteriorment arribar a la Gare d’Austerlitz. Allà tot anava de pressa. Ens esperava un corresponsal de «Le Figaro» (monsieur  René), que en el trajecte fins a Montparnasse, on ens allotjaríem, va explicar-nos les últimes novetats. El seu Peugeot va haver de fer moltes ziga-zagues entre multituds sorolloses, forces de l’ordre públic i carrers tallats. Ens va deixar a l’hostal on vam fer una dutxa ràpida i, sense perdre ni un minut, tornàrem a sortir cap al carrer un altre cop. 
Estava nerviosa, sense por, però nerviosa. Volia copsar la realitat de la qüestió, fixar-me en tots els detalls i poder ajudar tant com pogués. El Sr.Francesc portava una càmera de fotografiar, però no era fotògraf. Deia que només la feia servir en moments molt singulars, o per ajudar-se a detallar posteriorment, coses abans vistes. No parava de dir-me que els ulls eren els que vertaderament havien de fotografiar i retenir la notícia.
Jo anava al darrera d’ell, algun cop em deixava sola, o m’enviava a preguntar alguna cosa a persones que ell creia, que poguessin aportar alguna llum a aquell ambient hostil. Vam córrer davant la policia, que no tenia cap intenció  de voler demanar-nos les nostres acreditacions de periodistes. Ens acostàvem a la Place de la Bastille. Allò semblava de tot, menys una plaça d’una ciutat cabdal europea. Les pintades a les parets, l’enderroc de quioscos o el trencament de tot el mobiliari urbà, era la imatge general d’aquella confluència de carrers.
El Sr.Francesc va enviar-me al hostal a recollir el telèfon d’en Renè que s’havia oblidat, i uns rodets de fotografies nous. Vaig agafar el metro, desviant-me fins la Porte d’Orleans. El metro de París era un jeroglífic. Uns «piquets informatius» facilitaven l’entrada a l’estació, sense haver de pagar bitllet. En arribar al hostal, teníem una encàrrec d’en Renè. Deia que ens trobéssim a les 10h. a un petit bar del pintoresc barri del Pigalle. Allò semblava interessant, vaig aprofitar per a agafar la bufanda de la mare, i tot seguit vaig fer el camí de tornada.
Un cop arribada a prop de la Bastille, vam haver d’amagar-nos dins un Carrefour perquè hi havia enfrontament entre grups de civils amb diferents plantejaments. Després de sentir trencar-se alguns aparadors, vam poder sortir per a encaminar-nos ràpidament en direcció cap a Pigalle.
Aquell famós barri ple de llums, ambient  i senyoretes de la bona vida, era apagat i trist. El punt de trobada era sinistre i fosc, però allà hi era en Renè, que estava menjant un entrepà. En arribar i quasi d’amagat, ens va dir que un amic li havia concertat una entrevista amb Daniel Cohn-Bendit, el líder de la revolta estudiantil. Allò era una bomba, una autèntica exclusiva pel nostre periòdic.         Vam comprar-nos un entrepà també per nosaltres, però l’incontrolable tremolor que recorria tot el meu cos, m’impedia de fer ni un mos. No deixava de mirar a un cantó i a l’altre, en previsió de qualsevol aldarull.
Tot de sobte, van venir tres homes amb un aspecte dantesc, que van posar-se a parlar acaloradament amb en Renè. Tot i que el meu francès era bo, la velocitat que utilitzaven era excessiva per comprendre que deien. Van fer un gest com per anar-se’n, però de cop en Renè va cridar-los de nou, per a tornar a parlar amb ells. Poc a poc, es van anar girant els quatre homes mirant-me a mi. Jo vaig girar cap a enrere i adonant-me que era a mi a qui miraven, vaig mig amagar-me darrera del Sr.Francesc. El reporter de «Le Figaro» va venir cap a nosaltres i va dir-nos:
– Només parlaran amb ella…-.
– Per que?- va dir sorprès el Sr.Francesc. 
En Renè, girant-se cap al grup d’homes com per a tranquil·litzar-los, ens va dir:
– Es la més jove, i dubten que gent gran i aburgesada com nosaltres dos, entenguem el missatge i no deforméssim la informació que ens donessin. Només se’n refien d’ella…- va acabar dient amb cara de circumstàncies.
Ningú va dir res més, però tots dos semblaven esperar que una resposta sortís dels meus llavis. Jo no sabia si tremolava de fred o de por. No em feia cap gràcia reunir-me amb aquells desconeguts homes, però no hi havia un altre remei. Aquestes situacions no s’expliquen a les classes de la facultat. Vaig respirar fons i vaig dir que si. Tots dos van assessorar-me molt ràpidament sobre que preguntar i de com fer-ho.
Tot seguit i acompanyada d’aquells tres individus, vam entrar a un sinistre portal, on després de pujar unes poques escales que deixaven clar la mena de gent que devia fer-les servir, vam picar a una porta gruixuda i mal pintada. Els cops es van repetir, però des de dintre, per tornar a respondre un dels homes que m’acompanyaven. Un gest d’estranyesa al veurem, de la persona que ens va obrir, va ser tota la salutació que vam rebre. Un cop a dins i després d’entrar a una habitació bastant fosca, ens vam seure.
Primer parlaven entre ells. Això va donar-me temps a asserenar-me una mica, i saber que pel to de veu que utilitzaven, semblaven satisfets, probablement per la repercussió que havien aconseguit aquelles mobilitzacions organitzades per ells. De cop un d’ells, va començar a parlar-me i tots els altres van callar. No havia fet cap pregunta, però ell es dirigia a mi per explicar-me els punts primordials de les seves reivindicacions. No donava temps per a escriure massa bé, però era allà, explicant-me a mi, els detalls d’una revolta multitudinària. Les cigarretes s’encenien i apagaven a una velocitat inhabitual. Una mica de vi blanc dins una ampolla típicament francesa, refrescava la seva gola, i només després de corroborar el que jo havia escrit, va deixar-me preguntar. Va descobrir llavors, que el meu origen no era precisament francès, com tampoc ho era ell, i va voler saber la meva residència. Per uns moments vaig dubtar de dir-li, per l’estúpid temor que algun dia es presentés a casa a fer-me mal o per a amagar-se de la policia. Després d’uns eterns segons, vaig dir tímidament – Barcelone-. Va sorprendre-li la resposta, i va afegir, – Franco, c’est pas bon pour vous-. El meu cap va assentir suaument, per a tornar cap al fil de les preguntes, però de cop i volta, l’home que havia obert la porta, Jean-Claude, l’anomenaven, va entrar bruscament a l’habitació per fer-nos callar a tots. 
La por no em deixava ni respirar. La tensió va bloquejar totes les boques i moviments. Després d’uns moments d’incertesa, van tornar a picar a la porta d’entrada. El ritme i freqüència d’aquells cops era similar a l’utilitzat per nosaltres. En Jean-Claude va picar des de l’interior, per posteriorment tornar a escoltar cop des de l’exterior. Tothom va deixar anar una bufera de tranquil·litat, i van tornar a encendre’s les cigarretes. La persona que entrava s’havia equivocat, utilitzant el timbre en comptes dels estipulats i estudiats cops. Allò va donar per finalitzada la nostra conversa. Els ulls d’en Daniel Cohn-Bendit es van clavar amb els meus. Eren expressius, impactants i plens d’il·lusió. Aquell home et contagiava el seu desig. Els seus companys van acompanyar-me fins la porta, i al sortir vaig haver d’agafar-me al passamans, perquè les meves cames feien figa. En arribar a baix, en Renè i el Sr.Francesc van treure’m de les mans les notes que havia agafat, per posteriorment utilitzar uns telèfons públics de la cantonada, mentre jo quedava asseguda a l’últim graó d’aquella ja, emblemàtica escala parisenca.
El cansament es va apoderar de mi ràpidament, portava pràcticament 24h. sense dormir, i amb una emoció rere l’altre. En acabar de trametre l’entrevista telefònicament, vam agafar un taxi que va acostar-nos a l’hostal, on després de donar-me una gratificant dutxa calenta, tot i que incòmoda per estar al mig del passadís i no a l’habitació, vaig caure morta sobre el llit.
Amb la sensació d’haver dormit poca estona però d’una tirada, el Sr.Francesc va picar a la porta de la meva habitació. Portava l’esmorzar a la mà, amb croissants, el cafè amb llet i el periòdic. M’havia deixat dormir fins les onze del matí i jo ni me’n havia adonat. Després de posar la safata sobre el meu llit, va dir-me:
– Ara esmorza bé i descansa una miqueta. Ahir vas fer un gran treball, i no hem de sortir cap l’aeroport fins la una del migdia –.
– A l’aeroport? Si vam venir amb tren!. Que ja tornem cap a casa?- vaig preguntar sorpresa.
– No. Però si el teu anglès és suficientment bo, i te’ns ganes, agafem l’avió cap Atlanta. Allà hi ha una convocatòria en memòria d’en Martin Luther-King, mort recentment, i sembla que es preveuen grans aldarulls entre blancs i negres– va deixar anar amb tota naturalitat mentre sortia de l’habitació.
Com? Que jo anava a Estats Units?. Allò era massa. Vaig optar per esmorzar i fullejar el periòdic. Aquest era ja, el Noticiero Universal, que acabava d’arribar a París. Després d’obrir per darrera com sempre feia, vaig mirar si deia alguna cosa sobre la nostra notícia. No només ho deia, sinó que en el encapçalament hi posava el nom del Sr.Francesc i el meu. El meu nom sencer. Jo! Jo era allà! El cafè amb llet va tacar els llençols, però la sorpresa s’ho valia. Vaig repassar paraula per paraula l’entrevista, i era deia fil per randa el que jo havia descrit en els meus apunts. Era extraordinari. Era increïble. Vaig agafar el diari i vaig abraçar-lo com si d’en Bruce es tractés. Després d’uns moments, vaig tancar els ulls de felicitat tapant-me sota uns llençols de color cafè, i badallant amb un somriure als meus llavis, vaig relaxar-me  intentant recapitular totes aquelles noves sensacions… 
Em vaig despertar notant que algú estava furgant en els meus peus. Era el meu gos. De cop vaig girar-me cap al despertador i aquest ja havia sonat. M’havia dormit i en Bruce m’estava avisant mossegant-me suaument els peus. Però, un moment! Allò no era ni París, ni era jo cap joveneta. Havia tornat a somiar, i era un somni com el de feia dues nits, real, palpable, creïble. Havia estat una experiència magnífica, el meu cos encara era rígid per les emocions viscudes. Era capaç de descriure amb exactitud el to de les llums, la brutícia del portal, i fins i tot l’aspecte del Sr.Francesc. Però el més gros de l’assumpte era que jo havia estudiat dret i no periodisme. El pare sempre deia que havia d’haver un advocat a la família, i que jo tenia totes les condicions per a ser-ho. Va haver un espècie de xantatge per part del meu progenitor. Recordo perfectament la seva indiferència quan vaig atrevir-me a dir de joveneta, que la meva vocació era la de periodista. Van passar alguns dies en que el pare ni em parlava. Aquella situació em bloquejava i pressionava. No podia escollir lliurament, i finalment vaig decidir-me per obeir al cap de família. Allò va marcar la meva vida professional… com a mínim. El meu treball actual és interessant, però no m’identifico plenament , i sempre em quedarà el dubte de saber si ho hauria fet bé o no com a periodista.
En qualsevol cas, l’experiència que acabava de viure era difícil d’explicar a altres persones. Em sentia feliç. Feliç com feia temps que no em sentia. No podia estar més temps al llit, i d’un salt vaig posar peus a terra. A la ràdio hi sonaven els Carpenters amb qui vaig fer un trio inversemblant. Feia servir el mànec de la dutxa com a micròfon improvisat, i el meu moviment de peus l’hagués envejat la mateixa Ginger Rogers. No vaig poder resistir la temptació de pujar el volum de la ràdio. Al anar a l’habitació, l’Albert estava remugant per la cantarella que sortia del bany. Després de despertar a les meves petites feres, vaig fer una carrera amb el Bruce fins el cotxe.
En asseure’m dins el cotxe, vaig agafar un d’aquells caramels de Tafalla que portava dins el cotxe i que em solia reprimir pel tema del maleït pes, vaig encendre la ràdio i tot xiulant vaig arrencar el vehicle. En un tres i no res, era dins la gran urb. Aquell dia em donava la sensació que hi havia menys trànsit o que m’havien eixamplat els carrers. En entrar a l’edifici, fins i tot aquell porter sec i esquerp que mai no saludava, va tenir el detall d’aguantar-me la porta de l’ascensor, quan generalment, no tenia cap mirament, cap als «señoritingos«, com sabíem que ens anomenava als que treballàvem al bufet.
Un matí més o menys plàcid va arrodonir aquella jornada. Tothom havia notat el meu estat de felicitat. Al migdia vaig anar a dinar al restaurant del Sr. Manel, a la mateixa cantonada. Allà, un cop sola i unes hores desprès del que havia succeït, podia analitzar amb més tranquil·litat al que m’havia passat aquella nit, i unes nits abans. Mai m’havien succeït coses d’aquesta mena fins aquell moment, i no comprenia que era el que ho originava. La nit anterior havia fet pas a pas cadascun dels moviments que feia dues, i en canvi no havia pogut viure l’experiència d’últim vespre. On era la diferència? Potser el menjar? Potser el meu estat d’ànim? No sabia per què, però no creia que fos res d’allò el que originés aquella reacció. Unes postres de músic per acabar el dinar, va donar per finalitzat aquell àpat, i així vaig tornar cap a la feina. 
Era difícil abstreure’s d’allò que havia somiat, però no volia desconcertar-me d’aquells papers compromesos que tenia davant, i que originarien un conflicte de competències entre dues empreses del mateix ram, si no ho feia bé. Però de cop, i sense ni saber com, se’m va ocórrer que el motiu d’aquells somnis, no fos pas, la postura que feia servir per dormir. Potser sense saber-ho pressionava algun nervi que estimulava a les meves «neurones» i em provocaven aquests somnis inexplicables. Després d’un cafè de mitja tarda a la màquina que teníem a l’oficina, vaig donar per finalitzada aquella jornada laboral de dijous. A la tornada cap a casa, em va acompanyar la Neus, que havia d’anar fins a Cerdanyola, i jo em vaig oferir per desviar-me fins allà.
Després de deixar-la, vaig poder parar a visitar a la mare. Era dijous, i en Pol i la Núria eren a anglès. En entrar a casa dels pares, sempre em sobrevenien una colla de records. No sabia mai exactament, si era l’olor dels mobles, dels racons, de la humitat o del vell piano. Però aquella flaire era peculiar. Com era habitual, el pare no hi era. La mare, després d’haver netejat tota la casa, i d’ocupar-se una estona dels nets, s’havia permès el luxe de fullejar un nou llibre, posant a prova la seva cansada vista. Mai li havien agradat aquestes tafaneres revistes que tothom llegia, ni tampoc els llibres amb final rosa obligat. Preferia llibres sobre vivències de persones comuns, de persones com ella, però no feia fàstics a qualsevol altre tipus de lectura. Era curiós com una persona amb tot el que ella havia viscut, encara volgués aprendre nous matisos, noves visions de les coses, noves experiències. La seva capacitat de no aturar-se, d’evolucionar, de modernitzar-se, em donava enveja, perquè a vegades jo em trobava immòbil, aturada, com si hagués tocat sostre, quan sabia perfectament que no era així. Després de posar-nos al dia de totes les novetats familiars, vaig disposar-me a explicar-li el que em succeïa des de feia algunes nits. No estava segura de com respondria. Primer no li va donar massa importància, però més tard, va interessar-se pel contingut, i per les circumstàncies que provocaven aquella reacció. Només després d’explicar-li tot, va començar a entendre el que significava tot allò per a mi. Estava vivint situacions que sempre hagués desitjat viure abans, i que per uns o altres motius mai havia viscut. En acabar, la mare, que a mesura que havia anat avançant la conversa havia anat canviant de cara, va posar-se seriosa per dir-me: 
– Aquesta conversa ja la he tinguda amb algú, una cosa semblant  ja la he escoltat abans, però no se de qui. I el pitjor és que no sé com va acabar. Però, qui era? –.
Que volia dir? Que coneixia algú amb el mateix «problema»? Potser alguna amiga. Potser només ho deia per tranquil·litzar-me. En qualsevol cas, la conversa havia estat molt llarga, i la mare s’havia deixat anar, explicant-me algunes coses que no havien sortit mai dels seus llavis fins llavors. Vam quedar per un altre dia, i així mantenir-la al corrent dels meus somnis. Aquell ambient íntim no l’havíem tingut mai, i valia la pena no perdre’l.
Un gos entusiasmat em va rebre a la porta. En Bruce passava moltes hores sol, i quan arribàvem qualsevol de nosaltres ens feia una estrident benvinguda. Corria, saltava i bordava suaument d’alegria. Només entrar a casa, vaig pujar a la meva habitació, i no vaig veure res de anormal. Vaig fer el llit en espera d’una nit que em transportés a velles experiències.
Moments després van arribar els nens. Era curiós veure’ls com venien plegats, intercanviant paraules amb l’idioma de Shakeaspeare, i competint per veure qui en sabia més. Vaig anar cap a la cuina per preparar el sopar. En entrar, i estar rodejada dels electrodomèstics, vaig veure que no sabia que fer. En moments com aquells, pensava en com d’infravalorada que estava la feina de les mestresses de casa. Per preparar el sopar havia de tenir en compte: els gustos de cadascú, de no repetir els plats durant la setmana, d’haver comprat tot el necessari el dissabte anterior, de no fer-ho coincidir amb el que havien menjat a l’escola i a la feina, del temps que tenia per cuinar, i de molts altres detalls que s’escapen a tota persona que no estigui acostumada a cuinar per una altre diàriament. Vaig resoldre-ho amb una truita de patates i pa amb tomàquet, acompanyats de tota mena d’embotits. Per postres, unes pomes al forn van donar una aire més especial a la vetllada. Aquell tipus de menjar agradava als nens, i era apostar sobre segur.
L’Albert en quan va arribar, va fer el “sacrifici” d’intentar ajudar a la Núria amb els seus deures després de sopar, però les fórmules que fèiem servir tots els de la nostra generació, per esbrinar coeficients o per a resoldre qüestions aritmètiques, ara ja no eren iguals, ni de bon tros. El resultat és el mateix, però per arribar-hi, el procediment és diferent, probablement millor, però ella no podia aprendre dues formes diferents de fer-ho. Així doncs, l’Albert va abandonar l’intent i va instal·lar-se còmodament al sofà, on després d’endreçar una mica la cuina, també m’hi vaig asseure jo.
Estàvem veien un debat televisiu sobre l’origen de la guerra al Golf Pèrsic, i sobre la manipulació de la informació que ens arribava mitjançant els periòdics i la televisió. Aquell en concret era molt interessant, però em semblava que com molts altres programes, això limitava molt la nostre comunicació. Jo era al seu costat, però ell ignorava a tota persona que fos allà. Cap carícia, cap massatge, quasi cap comentari. Vaig acostar-me a prop d’ell, però no vaig ser capaç de provocar-li cap reacció «espontània» de tendresa, jo en tenia prou amb que m’abracés o que senzillament m’agafés la ma mentre vèiem el reportatge. A més a més, sempre m’adormia als cinc minuts. Així doncs, i per a no exigir res que no li surtis de l’ànima, vaig treure a passejar en Bruce. La nit era estelada, a la lluna li faltaven tres nits més, per a ser completament rodona. Amb la lluna semblava que jo hi tenia una espècie de complicitat, i no podia estar-me’n de fer-li l’ullet, amb tots dos ulls és clar, perquè no sabia fer-ho amb un de sol. A les zones amb menys llum al carrer, es podrien haver comptat cadascun dels estels. El cel era clar i nítid. L’olor d’humitat que desprenien la gespa i els arbres, era tot un luxe per a gent com nosaltres que vivim tan a prop d’una gran ciutat. La meva mascota va flirtejar momentàniament amb una de les gosses en zel del final del carrer,  però després d’un tira i arronsa, vam tornar-nos cap a casa.
En arribar, l’Albert seguia atrinxerat al menjador, i els nens estaven a les seves habitacions. L’una llegint un llibre de l’escola i l’altre escoltant música des dels seus auriculars. Vaig donar un petó a l’Albert, per a immediatament després anar cap a l’habitació. 
Tot era a les fosques, però la claror que desprenia la lluna, era suficient com per no haver d’encendre els llums. El llit era fet, i en entrar sota els llençols i les mantes, vaig notar que aquests eren freds, però confortables. La postura que havia estat pensant pel matí, era fàcil de fer. Massa fàcil com perquè aquest fos el motiu dels meus viatges nocturns. Va passar una estona i ja pensava que em passaria com la nit que no vaig poder dormir. Però de sobte, després de tapar-me sota les mantes, i sense adonar-me’n vaig deixar-me atrapar pels deus de la nit.
Cap.3 La Wolkswagen, en Bill i la Sussie…Ens disposàvem a fer l’última etapa. Baton Rouge-New Orleans. Des d’Illinois fins a Louisiana havíem travessat quatre estats i no sabria dir quin m’havia agradat més. Des de petita havia somiat navegar pel riu Mississippi, com feien en Tom Sawyer  i els seus companys d’aventures, i ara amb vint-i-sis anys podia més o menys fer-ho per fi. Portava catorze dies a Estats Units, i semblava que fos ahir quan arribava al Chicago Airport. 
La meva arribada a Chicago em va fer una mica de por. Era el meu primer viatge en solitari, i a més a més a l’altre cantó de l’Atlàntic. Però des del moment en vaig arribar, la gent havia estat molt amable amb mi. A la duana, un policia d’aspecte dur, va convertir-se amb un dolç funcionari que s’esforçava per entendre’m. Fins i tot va indicar-me com arribar fins el centre de la ciutat amb transport públic. 
En sortir del «metro» vaig trobar-me una colla de gratacels, d’aquests que només veiem a les pel·lícules i que quan ets a sota, impressionen d’allò més. El so característic de taxis i cotxes de policia, les llums de publicitat que feien pampallugues per sobre de les grans avingudes, i les onades de gent que sortien de treballar i que caminaven a una velocitat anormal, van ser les primeres instantànies que recordo d’aquest peculiar país. L’hostal de joventut, l’YMCA del carrer trenta, va ser una troballa clau en el desenvolupament del meu viatge pels Estats Units. El lloc era extremadament senzill, però per a mi el menys important era la comoditat. Després de situar-me i de prendre una dutxa ben calenta, vaig disposar-me a descobrir la ciutat d’Al Capone, del gegantesc Llac Michigan i dels grans extrems. L’edifici més alt i l’aquari més gran del mon, o les temperatures més radicals del país (60º sota zero a l’hivern i 40º per sobre a l’estiu) demostrant del anormal d’aquesta meravellosa ciutat.
El fet de començar el meu viatge a Chicago, era motivat a la proximitat amb el riu Mississippi i al seu naixement a Minnesota. En sortir de l’habitació vaig veure que hi havia grups de joves de diferents països al «hall» de l’hostal. No vaig acostar-m’hi en aquell moment, però al tornar per la nit, després de fer un entrepà típicament americà, d’aquells que costen de ficar dins la boca, vaig anar a seure’m allà on havia vist aquells grups de gent. No va passar massa estona, fins què un d’aquells nois va venir a demanar-me foc i a convidar-me a seure entre ells. Allà vaig conèixer a gent molt curiosa i de molts racons del món. Un d’ells, en saber les meves intencions respecte al viatge, va suggerir-me que poses un anunci al taulell de recepció. Va semblar-me una bona idea, i tot d’una vaig escriure una nota on deia » Vull baixar pel Mississippi fins al Carib, fas el mateix camí? Habitació 1510 «. Vaig reincorporar-me amb els meus nous amics, on després d’intentar ubicar-los Barcelona en el mapa, donat que pensaven que era al sud de França o al nord d’Itàlia, vaig dirigir-me cap a la meva habitació.
Va ser al matí, als voltants de les 9, que algú va trucar a la porta de la meva cambra amb una contundència inhabitual. Primer no sabia on era. Després de centrar-me i reconèixer el meu entorn, vaig reaccionar al segon cop de porta. Sense caure exactament en el lloc on era, vaig preguntar amb el meu català de comarques: – Qui és?-. Primer es va fer un silenci, per a tot seguit sentir com creuaven unes paraules de sorpresa a l’altre cantó de la porta. Tot d’una vaig obrir i allà palplantats hi havia una parella. Ella rossa i grasoneta, i ell espigat amb ulleres i cabells blanquinosos. – My name is Bill and her name is Sussie–  van dir com recordant-me que érem al país de l’oncle Sam. Vaig reaccionar, i amb el meu peculiar anglès, vaig presentar-me, per desprès demanar-los que m’esperessin al hall l’YMCA mentre jo em vestia mínimament. Una raspallada als meus llargs cabells, un jersei llarg i informal, i la meva cinta de plomes del cap era suficient.
Vaig baixar i allà eren tots dos. Feien una parella ben curiosa. – Ahir vam llegir la teva nota, i ens agradaria fer camí amb tu fins a New Orleans. Jo vinc de Salem, New York. I ella és de Copenhaguen, Dinamarca.-, van dir-me tot il·lusionats amb l’idea d’anar cap al sud plegats. Era curiós, tat sols feia unes hores que era als Estats Units i ja tenia dos companys d’aventures. En cap moment vaig tenir por de fer el trajecte amb aquells desconeguts. No només no tenia cap pega, sinó que fins i tot m’estimulava el fet de ser un trio tan curiós.
Vam separar-nos per cercar informació de lloguer de cotxes, per comprar plànols, per buscar adreces d’hostals que hi haguessin pel recorregut i una mica de menjar pels primers quilòmetres. Va ser cap al migdia que vam trobar-nos a la porta l’YMCA la Sussie i jo, però l’home del grup no havia arribat. Encara no havien passat cinc minuts de l’hora estipulada, que vam sentir una botzina atrotinada sonar des de més avall del carrer vint-i-nou. Era en Bill, i venia conduint una furgoneta Volkswagen de color groc pastis amb sostre alt i blanc, i matricula d’Arizona 2141BM, mai l’oblidaré. Allò era una troballa perquè, tot i el seu aspecte una mica escandalós, el seu sostre alt, permetia teòricament dormir en el seu interior. Per la nit amb els mapes al davant, vam decidir quina ruta seguir, sempre paral·lela al riu Mississippi.
I des d’aquell dia fins avui, tot ha passat molt ràpid. Aquests dotze dies que portem junts han estat meravellosos i difícilment repetibles per l’entorn i les circumstàncies que ens han rodejat. La pluja traïdora, les punxades de rodes, els passatgers peculiars que anàvem recollint pel trajecte, les discussions de la Sussie amb els camioners desvergonyits, les descomposicions estomacals d’en Bill o les meves dèries per sortir puntuals de cada lloc on paràvem, eren algunes de les peripècies viscudes aquests inoblidables dies.
Ara som a punt d’arribar a New Orleans, terra de ritme, de carnestoltes i de Jazz. Terra de plantacions i de cotó, de misteris i d’antigues discriminacions. Terra d’aroma francès, terra de «bayous»(*),…d’antics vaixells de vapor i del majestuós riu Mississippi.
Comptàvem per hores el temps que quedava per separar-nos. Era una estranyà sensació, perquè arribàvem a la fi del viatge, i això suposava que descobriríem la capital d’aquest mític riu, però al mateix temps significava que
havíem de tornar a les nostres respectives obligacions. Són moments d’aquells en que t’agradaria que la vida fossin unes vacances constants. 
Al fet de la separació pesava més que les ganes d’arribar a la terra d’en Tom Sawyer. Vaig haver de ser jo qui trenqués amb la tristor que se’ns apoderava, i proposés un bany de «purificació» just quan ens faltaven pocs quilòmetres per a arribar a New Orleans. Allò semblava no entusiasmar excessivament als meus companys, però per no discutir van acceptar-ho. En arribar a la vora del riu, vam agafar una pilota i vam acostar-nos a l’aigua. Veien que no reaccionaven a la meva proposta del bany, vaig pujar a una petita roca i tot cantant vaig anar-me treien peces de roba el més eròticament possible fins a quedar-me nua. Imaginava ser a un cabaret nocturn d’aquells que mai he conegut, però que he vist al cinema. El silenci dels meus apàtics espectadors va convertir-se en rialles i xiulets d’admiració pel meu atreviment. Finalment vaig capbussar-me dins el riu.  Allò va esperonar als meus amics, que van imitar-me entre riures i despullant-se el més exòticament possible. Jo vaig tornar a sortir per pujar el volum de la ràdio, estaven sonant els Eagles i el seu «Take it easy». Allò mereixia ballar-ho i fotografiar-ho, i per tant vaig agafar la càmera amb trípode que ens havia venut un simpàtic contrabandista de Memphis. Vaig preparar-la
(*) bayous: aiguamolls d’aigua dolça de difícil accés, amb vegetació molt frondosa i arbres que creixen al inrevés(amb les branques per sobre de l’aigua), amb cocodrils i altres animals salvatges.
per a fer la foto automàticament, i vaig córrer per posar-me entre els meus «impúdics» amics d’aventures. Entre fotos, música i una mica whisky, bourbon més concretament, vam pujar els ànims per arribar al bell mig de la capital de Lousiana.
Eren poc més de les onze del matí, quan aparcàvem la nostra entranyable furgoneta molt a prop del port. El primer que vam fer, va ser anar a esmorzar quelcom típicament de la zona. Els seus «beignets», que eren una mena de dònuts acompanyats de xocolata desfeta, semblants als que menjàvem a una granja de Cardedeu, «El Melindro» els meus amics i jo, quan s’acostava  l’hivern. Allò va donar-nos forces per organitzar el nostre darrer dia. Mentre ho fèiem, un colla de «negritos” amb el cabell escarolat i roba més llampant que bona, van posar-se a ballar claqué a prop nostre d’una forma extraordinària. Els seus peus es movien a una velocitat vertiginosa, i amb una elegància difícil d’explicar. Ràpidament es va formar una rotllana de curiosos espectadors urbans. Allò mereixia un premi, i abans de que ells mateixos ho fessin, en Bill, el tímid d’en Bill, va agafar el meu barret de feltre negre que m’havia regalat la meva germana, i va començar a exigir, més que demanar, diners per a aquell quartet tan ben conjuntat. Va recollir molts dòlars, i va acabar, després d’entregar-ho als ballarins, fent unes passes desordenades de claqué amb les seves espardenyes de muntanya.
Després d’aquella exhibició, vam agafar la Volkswagen per anar a veure una d’aquelles antigues plantacions de cotó. Allò era a les afores de la ciutat, i era conservat de tal forma, que realment et traslladava a les èpoques colonials, on antigament el color de la pell era un grau o un càstig, i semblava que en qualsevol moment pogués aparèixer la «senyoreta Escarlata» de – Allò que el vent s’endugué- amb el Clark Gable i la Vivian Leigh. Més tard, i després d’invertir un parell de rodets de fotografia en aquelles cases blanques de grans columnes, escalinates de fusta i habitacions inacabables, vam dirigir-nos cap un d’aquells desconeguts bayous.
Érem a prop d’un tros de riu, i allà vam agafar una barca, que ens va endinsar pel riu terra endins. A mesura que avançàvem, l’espessor dels arbres i el color fosc de l’aigua, anaven canviant. Va ser al cap d’uns minuts que en Henry, l’amo del transbordador, va indicar-nos que no traguéssim les mans per sobre la barana de la barca. Allò va atemorir-nos una mica, però dubtàvem del seu rigor. En veure la nostra incredulitat, el capità d’aquella barcassa que tenia tot l’aspecte de ser un tipus no gaire fiable, no va tenir cap problema a desobeir les seves mateixes ordres, i d’un salt, va posar una de les seves cames per fora de la barca. Semblava més un cop de teatre, que una demostració de res, però de sobte i sense haver-lo vist abans, va aparèixer la boca dentada d’un fenomenal cocodril, que va intentar mossegar a aquell expert mariner. El meu crit de terror va sortir-me de les entranyes. Va ser tal l’ensurt, que una passatgera de Canadà, va caure marejada per l’impacte de l’emoció. Ningú va gosar dir res en la resta de la travessia. Tots vam ajuntar-nos al mig de l’embarcació, com si féssim cua per a anar al cine. L’espectacle que començàvem a veure era dantesc. Animals que corrien per darrera d’aquella espècie de jungla que vorejava el riu al mateix ritme de la barca, com a l’espera d’una aturada del nostre motor o de qualsevol altre problema. Més endavant vam veure alguna cosa característica del bayous, eren els seus arbres al inrevés. Les branques eren fora del nivell de l’aigua, i allò no tenia fi. Tot l’horitzó n’era ple. Eren molts els moments que la barcassa fregava a aquells intimidadors arbres, que feien companyia a cocodrils, tortugues i altres espècies de difícil catalogació. En Henry, va dir-nos que mai a la vida, s’havia d’anar de nit per aquells tètrics paratges. I que moltes eren les persones experimentades que a canvi de un bon feix de dòlars havien violat aquell consell, i que mai més s’havia tingut notícia d’ells.
De tornada, una mica més relaxats, que no confiats, vam poder fer algunes fotos, encara que l’estabilitat de la barca, no permetia grans virgueries.
Aquella experiència va obrir-nos la gana, i a prop d’allà, i per recomanació d’en Henry, vam provar un plat típic anomenat «cajoun». Era una combinació de peix i marisc, on predominaven la llagosta i la forta condimentació que hi posaven. De tornada i després de xerrar una estona amb els propietaris d’aquell peculiar local, vam tornar a aparcar al centre de la ciutat amb la sensació d’haver viscut una experiència extraordinària.
Vam anar caminant fins al marge del riu Mississippi. Allà hi havien uns confortables bancs de fusta que convidaven a fer una migdiada gloriosa, d’aquelles que m’agraden tant fer a mi. Una bona estona més tard, el so llunyà d’un saxó melancòlic va despertar-me. En Bill i la Sussie encara dormien. El sol desapareixia tendrament, com demanant disculpes. Aquella posta de sol, era magnífica i és per això que vaig anar despertant als meus companys, no volia que es perdessin aquella majestuosa postal. Només una família de color amb els pares i els seus tres fills va distreure’ns. El pare no parava de recomanar que  ningú s’acostés excessivament a la vora del riu, per por a una suposada i malèfica profunditat. Però va ser ell, qui volent sortir el més atractiu possible a la foto que els hi feia un vianant, va caure de ple al riu. Desprès d’un moment de silenci, tota la família va posar-se a riure escandalosament, amb les seves àmplies dentadures blanques, mentre el pare remugava sortint tot xop del riu.
Aquell descans ens havia anat molt bé a tots, i vam decidir canviar-nos, i anar agafar un d’aquells antics vaixells blancs de vapor que recorrien el mític riu durant dues hores i mitja, amb sopar i música a bord.
Ningú havia dit res en concret, però tothom ens vam empolainar com si a una festa  de compromís assistíssim. La Sussie presentava un aspecte de pel·lícula. En Bill i jo ens vam mirar amb cara d’incredulitat, preguntant-nos on havia estat amagat aquell bonic vestit. No l’havíem vist en tot el viatge, quan el seu equipatge no era més gran que una petita bossa de mà. La seva cara amb galtes rosades pels crus hiverns del nord d’Europa, feien conjunt amb aquella vestimenta blanca i transparent que duia la damisel·la del grup. En Bill, molt més americà, va apostar per una indumentària més clàssica, però amb un toc de brillantina al seu cabell, que li donava un aspecte de conquistador inhabitual en ell. Només aquelles «camperes» texanes trencaven una mica aquella imatge tan simpàtica. Jo pel meu cantó tenia ben poc on escollir, perquè havia utilitzat les “millors” peces de roba per anteriors ocasions, i no m’imaginava un final de viatge tan rodó.  Només un mono de bambula alilat, la cinta de plomes pel meu llarg cabell i les avarques menorquines, havien estat les supervivents d’aquell atrafegat viatge. Tota aquella combinació em donava, segons els meus companys, una imatge jove, una mica «hippie» i tendre. Jo volia pel meu cantó, aprofitar aquella nit com si fos l’última, i així ens ho vam proposar tots tres abans de pujar al vaixell de vapor que ens transportaria cap al passat.
El primer que vam fer, va ser inspeccionar tota l’embarcació. La seva decoració era plena de detalls, de fotos d’altres èpoques més rutilants que l’actual. De famosos passatgers que havien utilitzat aquell emblemàtic transport, i fins i tot disposava d’una foto de qui es deia era en realitat en Tom Sawyer. La gent, la majoria forasters com nosaltres, també semblaven excitats com si fos un creuer el que anaven a fer. Nosaltres vam decidir posar-nos a la popa del vaixell, i des d’allà veure els últims raigs de sol que provocaven que el cel es tornés d’un color  violeta fosc. La brisa que sobrevolava el riu acaronava els nostres rostres d’una forma tímida. Estàvem tots tres junts com si no hi hagués més lloc al món. Sense adonar-nos érem agafats els uns als altres i amb la vista perduda a l’horitzó. No volíem perdre’ns cap moment. Ningú deia res, però tots sabíem del irrepetible d’aquells moments. De sobte la Sussie es va aixecar i ens va donar dos petons a cadascú, per a després donar-nos les gràcies per ser com érem. En Bill no va poder reprimir unes llàgrimes d’impotència, i jo vaig preferir no dir res i abraçar-los tant fort com podia en els meus braços.
Va ser un cambrer, vestit impecablement, qui va fer-nos saber que a l’interior començava a repartir-se el sopar. Un cop a dins vam seure a una taula ben a prop del lloc on possiblement tocava la banda de música. El menjar era massa sofisticat pels nostres mundans paladars, i la quantitat de coberts eren un autèntic jeroglífic, per a algú que a menjat els darrers quinze dies un entrepà rere l’altre com a dieta més habitual. El fet de ser un bufet lliure facilitava una mica la selecció. Mentre menjàvem els postres, van aparèixer un grup d’homes grans i de color que també semblaven extrets d’una pel·lícula. Des del primer moment, quan ja eren afinant la trompeta o el contrabaix, ja es veia que desprenien un ritme i encant especials que et feien moure els peus involuntàriament. Va ser l’home més gras i de cabell canós qui es va posar de peu i amb una veu greu, ronca i deteriorada, aparentment, pel pas dels anys i pel fum dels clubs de jazz més desconeguts, va dirigir-nos unes paraules d’agraïment  i per a fer-nos saber que des d’aquell moment passàvem a ser part de la història de aquell romàntic vaixell.
Un suau cop de bateria, acompanyant les primeres notes del sempre harmoniós saxó i amb la guitarra de fons, van iniciar aquell inoblidable recital. En un tres i no res, la gent va sortir a aquella petita pista de ball. Jo que sóc una ansiosa ballarina, no vaig donar temps en Bill a renunciar a la meva proposta de ball. Semblàvem haver practicat tota la vida. Potser era el moviment d’aquella embarcació de vapor, potser era el cava que havíem begut o potser aquella música suaument interpretada per aquell conjunt, però els peus i la cintura es movien  sense voler. La Sussie es va afegir i tots tres, un altre cop tots tres, vam formar una pinya difícil d’igualar. En començar una nova peça, els vaig deixar ballar tots dos sols. Vaig seure’m i no vaig poder treure’ls els ulls de sobre, a aquell parell de personetes que tan de bé m’havien fet en poc menys de dues setmanes. Les meves cames es van dirigir cap al passadís de coberta, al exterior, on ja era nit tancada. Només les llums de les senzilles cases que vorejaven el riu, de les llums dels ponts que anàvem deixant enrere i la llum d’una lluna que mica a mica s’anava fent espai entre la foscor, eren les coses que es podien distingir entre aquella negror. Com era possible que la gent passes per aquesta vida sense veure i viure aquelles sensacions?…
En Bill va cridar-me acaloradament per entrar de nou. En ser a l’interior, vaig quedar-me de pedra quan vaig veure la Sussie fent un duet amb aquell doble d’en Louis Amstrong. Ell la tenia agafada per la cintura i ella es mostrava relaxada cantant. Tots dos feien una parella de fotografia. Feien una atípica combinació. Ella tan blanqueta  i amb veu dolça, i ell negre com el carbó i amb una veu greu que li sortia de l’estómac. Va ser en aquell moment que vaig pensar que aquell viatge ens havia desinhibit a tots tres. Que ens havia fet treure el nostre jo ocult que tots portem amagats al interior. Allò era esplèndid. 
Després d’escoltar aquella parella tan peculiar, el grup va posar-se a cantar i tocar una melodia de jazz molt coneguda, i que havia estat banda sonora d’una antiga pel·lícula. En Bill va agafar-me per l’esquena i va llençar-me a l’aire com si no peses gens. La gent sorpresa per aquell inesperat detall, va fer una rotllana per incitar-nos a continuar amb aquella exhibició. Jo no em vaig tallar, i en vaig deixar portar per aquell ritme tan penetrant. En Bill es trobava inspirat, fort, content i àgil, i d’aquesta forma em va fer passar ballant per sota les seves cames, volar per sobre del seu cap i fer filigranes ben perilloses que la gent agraïa amb xiulets i aplaudiments. Tot d’una vam parar per animar a la gent del voltant a ballar amb nosaltres. En Bill ho va fer amb una dona que demanava a crits amb els seus ulls de felicitat que la traguessin a ballar, i jo ho vaig fer amb un noi tímid que ni em mirava els ulls, però que ballava com si d’un professional es tractés. De reüll vaig poder veure que la Sussie ho feia amb el líder de la banda.
«What a wonderful world» de Louis Amstrong va ser l’última peça interpretada mentre el vaixell arribava  després de dues hores i mitja, al mateix punt de sortida. Aquella vetllada havia estat magnífica i encisadora.     
A la sortida, tothom ho feia alegrement, amb pena per la brevetat del trajecte, però contents amb l’experiència. Nosaltres vam dirigir les nostres passes cap al carrer amb més guirigall de tota la ciutat, el carrer Bourbon Street, conegut bàsicament per les famoses desfilades de carnestoltes i les seves faroles torçades. Allí s’hi concentraven tots els locals més sorollosos de l’estat de New Orleans. L’espectacle no era tan sols al interior dels bars, pubs o casinos, sinó que al bell mig del carrer ja podíem escoltar notes de trompeta, veure grups d’equilibristes vestits de pallassos, entre pintors i venedors ambulants.
El funky era la música que més es ballava, i la beguda més de moda, era una anomenada Hurricane, naturalment forta com tots els productes autòctons. Nosaltres, després d’entrar a alguns d’aquests locals on es fa impossible de conversar, vam preferir anar a una cova de jazz. Allà l’ambient era més palpable. Les espelmes de les taules i l’olor d’humitat que desprenien aquelles parets ovalades, van ser la nostre benvinguda.
A l’escenari hi havia un grup de músics amb un solista a la trompeta, que curiosament tocava d’esquenes al públic. Era fàcil, escoltant aquella música i amb un entorn com aquell, abandonar-se i oblidar totes les penes que diàriament ens envoltant. Vaig donar un cop d’ull per les taules, i allà hi havia parelles de tota mena. Joves amb il·lusió i ganes de xuclar tota mena de sensacions que passin al seu voltant. Grans, plens de nostàlgia i ganes de reviure emocions perdudes. Grups d’amics amb la creativitat com a doctrina. Amb tot l’aspecte de ser actors de teatre, professors de ball, pintors o gent d’aquesta mena que tan difícil es fa de trobar en una societat tan professionalitzada i competitiva com la nostre.
Els cambrers també em semblaven gent degudament seleccionada, que fruïen fent aquella feina, i que feien més confortable l’ambient. El responsable del local es distingia clarament, no per la seva ostentació, i sí per la humilitat amb que s’anava passejant per totes les taules oferint tota mena d’atencions als clients. En arribar a la nostre, va seure com si fos un més de nosaltres. Va preguntar-nos la nostra procedència. Qüestió que no li va sorprendre més que la combinació de cultures que fèiem tots tres. Semblava d’aquest tipus de persona, que la història a comptat amb ella, i que té una cultura que no s’ensenya en els llibres de text de les escoles o universitats. Aquest tipus de persones que no et cansen quan et parlen i que impliquen la teva imaginació entre les seves paraules, gestos i mirades.
Devia trobar-se còmode, perquè no va tornar-se a aixecar fins el nostre acomiadament. Va convidar-nos a beure. Tots tres érem a les seves mans, captivats per les seves anècdotes i peripècies, però participant constantment amb les nostres incipients experiències.
Ens va animar a tornar-nos a trobar cada dos o tres anys. A no deixar passar l’oportunitat de viure situacions i sensacions que només es viuen envoltats de gent il·lusionada per les coses, i que normalment per comoditat o per por, no vivim més sovint a les nostres prefixades vides. En James, que era el nom d’aquell promotor de somnis, era una persona sàvia, que no guanyava res incitant-nos a ser el més feliços possible, sense que tinguéssim por a l’estalvi, a l’entorn, a les normes o a nosaltres mateixos. I que si ens deia tot això era perquè l’experiència pròpia i gràcies als detalls que nosaltres que l’hi havíem donat, li permetien fer aquelles recomanacions.
Entre històries i anècdotes va anar passant el temps, i el local ja era pràcticament buit. Vam fer-nos una fotografia a sobre de l’escenari. Cadascú amb un instrument diferent. El contrabaix i en Bill feien parella. La Sussie s’amagava rere el majestuós piano. I jo acariciava un saxó amb moltes hores de batalla al damunt. En James va prometre emmarcar aquella fotografia i posar-la sota les prestatges del seu millor whisky, i que només els seus més preuats amics, tenien accés. Un sonor petó de tots tres a l’hora, fins i tot d’en Bill, i el rebuig d’en James a agafar les nostres adreces, esperant tornar-nos a veure en el futur en aquell mateix local, va ser l’acomiadament d’aquella nit tan plena de vivències.
Vam sortir d’aquell cau, amb un «feeling», que diuen les persones de color, especial. Tots sabíem com d’emocionant havia estat aquell final de jornada, aquell final de viatge. Anàvem tots tres abraçats dirigint-nos cap a la furgoneta. El silenci era esfereïdor, es podia tallar amb un ganivet. Jo notava les mans d’en Bill apressant-me la cintura tan fort com podia, com intentant transmetrem tota la seva força, tota la seva complicitat. En canvi la Sussie era derrotada, potser menys que jo mateixa, però exteriorment era abatuda, com si hagués lliurat una batalla i ja no tingués forces. Com si res no l’importés més que viure i reviure amb nosaltres la resta de les nostres vides. Jo vaig intentar fer el cor fort, i provant de treure ferro al assumpte, vaig proposar de fer una carrera fins el nostre vehicle. Vaig arrencar a córrer, i quan portava 50 o 60 metres de distància, vaig aturar-me de sobte, per posar-me a plorar com mai havia fet abans. Eren llàgrimes d’impotència, de ràbia, de malestar per no tenir la solució a aquella separació que semblava definitiva. Sanglotava, no podia reprimir-me. El cor m’havia vençut. En Bill i la Sussie, que no havien corregut ni un metre, van atrapar-me, per abraçar-nos els uns als altres en senyal de fidelitat, en senyal de no oblidar ni un instant de tota aquella història. La Sussie va treure una agulla de la seva bossa, i va punxar-nos al dit fins que una espurna de sang va aflorar. Un cop feta aquesta operació, vam entrecreuar els tres dits, unint-los i barrejant les nostres sangs que per sempre més portaríem dins els nostres cossos.
Amb un ritme trist i cansí, vam arribar a la furgoneta on cadascú, i sense treure’ns ni la roba, vam posar-nos a dormir, o ha intentar-ho, en espera d’un matí que ens ha separaria definitivament. Jo notava la meva sang bullir, el meu cap no parava de rebobinar escenes d’aquell i d’altres dies. Tenia la sensació de no poder lligar el son, de que seria una nit llarga i dura, però tot d’una i sense adonar-me’n vaig deixar-me portar pels déus de la nit. 
– Que fas? Que et passa? -, va dir-me l’Albert d’una forma una mica brusca. Vaig girar-me cap a ell, mirant-lo amb cara atònita. Que passava? On era? Em notava els ulls com inflats, com d’haver plorat molta estona. Vaig reaccionar tranquil·litzant-lo, dient-li que havia tingut un malson. Allò era una forma pràctica de no fer llargs comentaris, quan encara no havia ni sonat el despertador.
El coixí era a terra i els llençols del meu costat absolutament fora del seu lloc. M’havia tornat a passar. Havia tornat a somiar, fent-ho d’aquella forma tan visual, tan real. Desprès d’uns minuts, vaig preferir llevar-me per anar al bany. Certament el meu aspecte no era l’ideal. Un cop mullada la cara amb aigua ben freda, vaig anar a seure’m al balancí del menjador. Volia intentar recompondre ràpidament tots aquells detalls, tot aquell jeroglífic. Hi havia vegades que no podia recordar el que havia somiat, i no volia que això em passés ara.
Jo mai havia anat als Estats Units. Sí que havia estat a punt de fer-ho. Sí que tenia una dèria especial per el Mississippi. Però el fet d’haver-me de casar uns mesos després, i davant la «recomanació», i la poca comprensió de l’Albert en front el meu desig de fer el meu últim viatge de soltera, vaig desistir d’una il·lusió que tenia ja de ben petita. L’excusa dels diners que argumentava el meu futur marit, va servir-li per evitar entendre aquella necessitat interior que jo tenia de fer un viatge tota sola, sense per això menysprear la nostre relació.  
Per què em passaven totes aquelles coses?. Els somnis, aquells somnis no eren aleatoris. Eren somnis que per un estrany motiu tenien una relació directe amb fets o situacions que per una cosa o altre no havia acabat de viure mai. No sabia com explicar la veracitat amb que vivia aquells somnis. Allà hi sortien persones i llocs que coneixia. Que eren part de la meva infantesa, de la meva joventut, de la meva vida. Tot allò eren vivències que havia deixat de viure? O eren fets i imatges que sense cap justificació apareixien en els meus somnis?. Sí certament havia deixat passar l’oportunitat de viure experiències com les somiades, era una autèntica llàstima. Una pèrdua irreparable que ningú hauria de deixar escapar mai de la vida i que no permet justificació possible.
No renegava de la meva vida. No només això. Estava segura de ser una privilegiada amb quasi tot el que havia tingut la possibilitat de viure, de conèixer, i de tenir. Però si tot allò era una part de la meva existència que havia deixat de viure,…era horrorós perquè no implicava el fet de fer-ho, cap gran esforç. Ni econòmic, ni personal, ni professional.
D’uns anys ençà, havíem fet viatges curts. La majoria pels voltants de la nostra regió. Fins i tot un viatge al sud de França. Tots ells molt bonics. Els havíem fet sense i amb nens. Els primers més tendres, més íntims. Els altres, més divertits i més entretinguts. Però allò que havia somiat era meravellós, especial, espectacular i molt diferent. Qui pot dir-me si després d’una experiència com aquella, no haguessin estat millors els meus posteriors viatges? Si potser, fins i tot jo mateixa, no fora millor persona? Més complerta, més amable, més comprensiva.
Havien passat uns minuts i ja era quasi l’hora de preparar-me per anar a la feina. Però…és que podria descriure perfectament l’aspecte de cowboy  d’en Bill, el vestit de gala de la Sussie, l’interior de la furgoneta o la majoria dels paisatges del nostre recorregut. Aquell fenomen era digne d’estudi. Mai havia tingut aquestes sensacions tan fortes, ni havia conegut ningú que hagués viscut uns somnis amb aquella contundència.
Vaig anar cap al bany i amb música de la Carole King i el seu inesborrable «You’ve got a friend» de fons, vaig intentar arreglar una mica el meu aspecte, que tot i haver gaudit com poques vegades, també havia patit amb aquell acomiadament tan sentit. Si tingués una mica més de temps, intentaria donar-me un bany d’aquests calents que tant m’agraden, però avui era divendres i havia molta feina per fer, al bufet i a casa.
En entrar a l’habitació després de dutxar-me ràpidament, i un cop era asseguda a la vora del llit, vaig notar una mà «tendenciosa» que intentava provocar-me. Era l’Albert, que curiosament tenia desitjós de fer-me arribar tard a la feina, amb una proposició deshonesta que tan peculiar i esporàdicament solia fer quan ell volia, sense tenir massa en compte el meu estat d’ànim o la meva voluntat. En canvi jo, si havia de temptejar-lo prèviament abans d’insinuar-me per a no provocar una situació de rebuig o desgana que tan mal em feia. Vam fer l’amor amb el despertador com a company. Els directius de la meva feina eren estrictes amb la puntualitat de tothom, però una mica menys amb mi, perquè al llarg dels deu anys que portava a l’empresa, havia demostrat una intransigència amb mi mateixa, que no deixava cap dubte, que els meus comptats retards eren més que justificats. Tot i així, no podia explanar-me massa. L’Albert i jo fèiem l’amor d’una forma planera, amb petits alts i baixos i de forma potser massa convencional, però satisfactòria. Probablement el que a vegades no m’agradava, era el control que exercia sobre el moment i quasi el lloc de fer-ho. Algun cop em donava la sensació d’haver d’estar a la seva disposició, sense opció ha poder proposar-ho jo de forma espontània.
En qualsevol cas, havia estat un començament de dia poc habitual, i això per si sol, ja m’estava be. Vaig anar al bany aquest cop sense adonar-me’n ni de quina música sortia de la ràdio. Un petó de bon dia als nens i una trepitjada involuntària en Bruce que es posava entre les cames quan més presa tenies, van ser les últimes coses que vaig fer abans de sortir per  a agafar el cotxe.
Com m’havia passat dies anteriors, era molt difícil d’abstreure’m d’allò que havia somiat. Però ara també em preocupava el perquè, el motiu d’aquesta successió de somnis. No podia pensar-hi massa més, perquè arribava tard i el trànsit no estava per floridures. Mirava la cara dels conductors i em semblava veure’ls d’una forma diferent a altres dies, com si jo conegués quelcom impensable per a ells, com si fos posseïdora d’un gran privilegi. Tenien l’aspecte d’estar preocupats per temes més terrenals que els meus… potser la feina, el futbol, les lletres del pis, l’escola dels nens o la rutina de fer el mateix cada dia. 
En arribar a la feina, vaig trobar un lloc relativament fàcil per a aparcar. Vaig pujar els esglaons de dos en dos i vaig enfilar el passadís a una velocitat vertiginosa. Un cop al meu despatx, vaig veure sobre la taula un parell de notes que m’obligaven a posposar l’ansietat d’analitzar els meus somnis, per a un altre estona. Minuts més tard, tenia la periòdica reunió de tots els divendres a la Sala de Juntes. Eren trobades que teníem amb el rerefons de posar en comú les experiències que durant la setmana més transcendència havíem tingut. El cap del gabinet ens donava suggeriments de com encarar-nos a les situacions més compromeses i enrevessades. 
Hora i mitja després, em desplaçava amb taxi fins un despatx d’assegurances que tenia un litigi amb un constructor que no volia fer-se càrrec de les reparacions d’un parquet instal·lat dos anys abans en un complex esportiu, al·legant que el motiu del deteriorament havia estat no la pluja, sinó el nivell de la capa freàtica de la zona on s’havia construït la instal·lació. Allò semblava un presa de contacte amb postures massa diferenciades, com per resoldre-ho amb aquesta primera reunió.
Efectivament vaig sortir d’aquella luxosa oficina dues hores més tard, sense haver solucionat res, i emplaçant-nos per una propera trobada, després d’un estudi per part de geòlegs imparcials.
Va ser llavors, quan tornant amb taxi i aprofitant que s’acostava l’hora de dinar, que vaig poder tornar a agafar el fil dels meus somnis. L’únic inconvenient era la taxista que per fortuna m’havia tocat. Era una persona extremadament nerviosa, que no parava de parlar-me i de donar-me copets als genolls mentre conduïa. Em recordava a una antiga Cap de Departament que anys enrere havia tingut, i que era capaç de posar nerviós a un mort, de treure de polleguera a qualsevol persona per pacient i tranquil·la que fos, i que no ho feia d’una forma conscient o premeditada, però aquell hiperdinamisme que posseïa, erosionava la relació amb els seus companys de feina quan aquests no eren capaços de seguir el seu ritme. Un cop em vaig desfer de la inexorable taxista, vaig encaminar-me cap el petit restaurant d’en Manel. Sempre intentava seure a un mateix racó, on l’intimidat i jo ens fèiem companyia.
Un arròs de pobre i unes hamburgueses de bacallà van ser el meu menú d’aquell migdia. No tenia cap desig especial per menjar, i sí de pensar amb tranquil·litat quin havia estat el moment d’inflexió que havia fet que comencés a somiar d’aquella forma tan inexplicable.
Havia estat dilluns, quan havia tingut el primer d’aquells somnis, i després d’haver provat tot tipus de postures i martingales, l’única cosa que es diferenciava sobre els meus hàbits quotidians, era l’estat d’ànim en que em trobava aquell dia i el fet d’haver-me capbussat sota les mantes fins estar completament a les fosques.
Tenia necessitat d’explicar-ho a algú que no dubtés de la meva fiabilitat. Potser trucaria a la Mercè o tornaria a visitar a la mare. Elles entendrien que jo no m’inventaria històries d’aquesta mena.
Un cop descobert el fet que donava peu als meus somnis, el dubte era confirmar si el passatge de la bicicleta, el de la meva carrera de periodisme o la meva travessia pel riu Mississippi, eren realment imatges de tot allò que havia deixat de viure per seguir les indicacions de persones que d’una forma o altre, sempre havien tingut potestat sobre mi i les meves decisions. Això mai ho sabria del cert, però el fet que conegués persones i llocs que sortien en aquells somnis, em feia pensar que certament les coses haurien anat així si el camí triat hagués estat un altre. També és cert que potser la resta de la meva vida fora pitjor si hagués gaudit de totes aquestes vivències, però interiorment jo no pensava així, i sí, que havia estat un error no haver lluitat més per allò que jo desitjava fer o tenir.
– Que li passa avui a la executiva? -, va preguntar el Manel, propietari de l’establiment en veure que el menjar que m’havia servit era pràcticament intacte sobre una d’aquelles taules de marbre blanc que donaven un aspecte tan clàssic al restaurant. Vaig demanar-li que no em fes cas i que em portés un tallat. Va ser l’única cosa que realment vaig assaborir durant tot el dinar. Curt de cafè, amb llet descremada i servit amb una tassa de porcellana de Llemotges com a deferència als meus anys de constància en aquell local.
El divendres treballàvem una hora i mitja menys a la tarda, però tot i així, se’m feia una muntanya haver de superar-la. Va ser tot just arribar al meu escriptori, que vaig rebre una trucada de l’Albert, recordant-me que no oblidés de passar-los a buscar amb ell i els nens per l’estació de tren, ja que havíem de fer camí cap a la Pobla de Lillet on el seu germà gran celebrava els vint-i-cinc anys de casat, i convidava a tota la família a hostatjar-se i passar la nit a un hostal d’aquesta població del Berguedà, on ell era mig propietari.
Aquella notícia no va estimular-me excessivament. Preteníem haver quedat amb la Tona i el Marc, però el cert és que no ens havien trucat. Era certament una celebració original, amb tot de cunyats i cunyades, sogres i cosins aclaparant tot el servei d’un hostal, però a mi em motivava molt més el fet de tenir una tarda tranquil·la, potser anant al cine, potser fent un sopar una mica especial, però sobretot, podent dormir a la nau dels meus somnis, el meu llit, la meva cova.
No vaig donar-li més voltes, i sense quasi ni adonar-me’n, era a l’estació central, per trobar-me amb l’Albert, que s’havia demanat festa aquella tarda de divendres, la Núria, en Pol i el «petitot» d’en Bruce. Tot i que només anàvem per un dia, les maletes i les bosses que portaven, així no ho demostraven. Allò semblava l’equipatge per unes vacances d’estiu.
Un cop posats en camí, només la reglamentaria parada a la gasolinera del Lleó un cop passat Manresa, va trencar un ritme viu de conducció. Amb un d’aquests canvis obligats del dial de la ràdio, vam escoltar el tros final d’una cançó de l’Elton John, que em va fer recordar antigues imatges de joventut, i de retruc en els meus somnis. Tenia la intenció d’explicar-los a tots el que m’havia tornat a passar aquella nit, però vaig frenar-me tot recordant la falta de confiança que dues nits abans m’havien ofert.
Poc abans d’arribar vam passar a prop de Terradelles, un petit poblet a la vora de Bagà, on de petita havia passat estius inoblidables amb els meus pares i germans. No tenia res d’especial, però la taula de ping-pong i el futbolí d’en Ramon, les gallines de l’Encarna, les vaques de Cal Xeixa, les llesques de pa amb Nocilla i les primeres incursions per la muntanya a la recerca de les més inhòspites fonts d’aigua, no tenien cap sentit per a mi, sense relacionar-ho amb aquella petita barriada a peu del Cadí.
Quan vam arribar, vam anar al punt de trobada, l’hostal Can Pericas. No era un lloc de luxe, ni excessivament rústic com molta gent podria pensar. Era un hostal més aviat senzill, però net i bàsicament funcional. Allà ja hi era tot el personal. Els petons, abraçades i els falsos somriures, anaven i venien amb tota naturalitat. No puc amagar que aquests tipus de trobades no eren massa agradables per a mi, i tot i que jo em considerava algú de família, sempre preferia rodejar-me de la més directa. Després de les presentacions, van ubicar-nos a cadascú a les nostres habitacions. Els nens dormien tots junts a una habitació gran plena de lliteres i molt a prop d’un garatge. Nosaltres érem a l’habitació 315, que era petita i amb bany, però amb dos llits en lloc d’un. L’única cosa positiva era una vista preciosa del Pedraforca, muntanya emblemàtica d’aquesta comarca. Vam dutxar-nos, tot i que l’aigua calenta no permetia regulació possible, o cremava o la freda posava a prova les teves dots de faquir. Un cop vestits amb roba còmoda, vam sortir a donar un tomb pel poble. No van passar ni cinc minuts, que a prop de les fonts d’aigua que són a la base del pont, ens vam trobar a part de la gent convidada que no tan sols vam saludar calorosament, sinó que van obligar-nos a continuar el passeig en el mateixa direcció que ells portaven. Després de la volta i de patir ja una mica del fred que acompanya als capvespres, vam tornar per a sopar.
Els fuets, xoriços i tota mena de pernils de la zona acompanyats del millor pa amb tomàquet van ser la benvinguda. Unes seques amb botifarra o unes escarxofes amb beixamel i gratinades amb formatge autòcton, eren la segona opció, i per arrodonir-ho, uns peus de porc amb fredolics o un llom de vedella farcit amb ametlles i bolets eren el tercer plat a escollir. De postres, unes maduixes amb nata, servides amb unes gotes de xocolata desfeta i uns fruits secs que vorejaven el plat o una mel i mató que treia l’alè. Tot això regat amb vi del Penedès, sangria de la casa i cava semisec que amb perseverança t’omplien els cambrers així que esgotaves la copa. Jo m’havia bloquejat en el primer plat, i només la “gula” em feia tastar la resta d’aquell àpat que posava a prova la voluntat de les persones més severes amb les seves dietes. Un home orquestra d’aquests que toquen diferents instruments a l’hora i amb un repertori il·limitat de cobles, tonadilles, fandanguillos i la ritual havanera de l’Avi, van donar per conclosa aquella vetllada.
L’Albert va quedant-se fent unes mans de cartes amb els seus germans. La Núria i en Pol van anar amb els seus cosins a explorar els voltants de l’hostal, i jo vaig preferir anar cap al llit, per cansament i per desig. Un cop ja hi era, els llençols eren extremadament freds, i les dues o tres mantes no calmaven suficientment el meu tremolor inicial. Vaig haver de posar-me un altre cop els mitjons perquè m’ajudessin a entrar en calor. Per un altre cantó el silenci era absolut, em semblava poder escoltar-lo. No hi havia cap soroll, la tranquil·litat era aclaparadora, i això em va fer recordar un dels meus germans, que un cop ens explicava la impossibilitat de dormir a causa de la manca del so dels cotxes, de la gent o de les motos.
Vaig tapar-me tota. La foscor era absoluta i el meu desig de ser transportada cap un altre etapa de la meva vida no viscuda, era allà ,…al costat meu.
Va ser el cant matinal de les gallines que em va despertar. Aquell so era exclusiu dels pobles, i la claror entrava tímidament per una escletxa de les portades de fusta desajustades de les finestres. No havia somiat, no havia tingut cap experiència, ni cap sensació que recordes. Ni tant sols havia sentit arribar a l’Albert per a dormir.
Una profunda decepció es va apoderar de mi, no només per no haver somiat, sinó perquè això tirava per terra la meva teoria sobre el motiu que donava peu als meus somnis. Havia seguit totes i cadascuna de les passes que altres nits m’havien provocat aquella reacció. Hi havia alguna cosa que fallava, però se m’escapava. No podia pensar amb claredat. La respiració profunda de l’Albert, la incomoditat d’un matalàs que t’obligava a ser sempre al mig – agafessis la postura que agafessis – les ganes d’anar al bany quedaven bloquejades per un fred gèlid que notava tot treien un peu o una mà, i l’enuig que tenia a sobre, no facilitaven que em concentrés a trobar el motiu d’aquell fracàs. Recordava un amic meu, que davant situacions de tensió, sempre em recomanava respirar fons, xiular i pensar que sempre hi ha coses i persones que estan pitjor que nosaltres.
Així ho vaig fer, i tot d’una havien passat tres quarts d’hora i algú picava a la porta de la nostra habitació. Vaig llevar-me per obrir. Eren els nens, que ja feia quasi una hora que corrien  per l’hostal. La Núria ens explicava les excel·lències del seu cosí Rafa, mentre el Pol, que a vegades li agafaven rampells de tendresa, s’introduïa dins el meu llit, obligant-me a lluitar amb ell, per a finalment rendir-se després de fer-li el gir de la truita, com ens feia el pare de petites. L’altre membre de la família havia dormit al corral, on havia anat empaitant a conills i gallines.
Vam llevar-nos per a anar a esmorzar. Els croissants o una coca d’aspecte seca però de gust exquisit, acompanyats per cafè amb llet o un suís, eren les opcions a triar. El pla del dia tenia el seu eix central, en la cerimònia que s’oficiava a l’església, per a posteriorment anar la fonda Santa Bàrbara de Sant Corneli on acabaríem la celebració.
Quedaven pràcticament quatre hores per trobar-nos amb la resta de la família, per la qual cosa vaig proposar d’anar a Castellar de N’Hug amb els nens i així poder visitar el naixement del riu Llobregat. L’Albert va remugar una mica perquè preferia quedar-se al poble on hi havia una fira de caçadors que segons ells li interessava molt, però el cert, és que el que no li agradava, era que la idea hagués sortit de mi i no d’ell. Finalment, vam arrossegar-lo per fer-ho.
El trajecte no era llarg amb cotxe, i només els últims dos quilòmetres s’havien de fer a peu.  El caminet fins a trobar el primer brot d’aigua d’aquest riu, era meravellós. L’olor a verd, a netedat, a frescor, a natura … era impagable. En Bruce va divertir-se d’allò més i els nens van acabar remullats de tant provocar-se l’un a l’altre.
Vam tornar per les sinuoses corbes que separaven les dues poblacions amb el temps just per canviar-nos de roba i anar a l’església. Tothom és mostrava molt cordial i només alguns cunyats van fer una mica de sorna amb el meu barret de feltre negre d’ales amples. La lectura del capellà no va ser gens original, més aviat avorrida. El llançament d’arròs va donar per conclosa aquella cerimònia tan arcaica i poc àgil. Després vam traslladar-nos cap al restaurant, on el més destacable van ser uns bunyols de vent acompanyats de moscatell de collita pròpia que van servir per postres, i la quantitat exagerada que hi havia a cada plat.
Després d’aquell àpat monstruós, una bona passejada va facilitar una mica la digestió. Tot seguit, vam fer les fotos de rigor i amb uns petons i encaixades vam acomiadar-nos fins el sopar de Nadal. La tornada cap a casa va ser més tranquil·la que l’anada. El dia no havia estat extremadament fatigós, però l’excursió, el menjar i  el fet de dormir fora de casa, sempre fa que el teu cos se’n ressenti, i més si has estat treballant tota la setmana com jo. Amb el silenci dels nens al darrera i la música de Mark Knofler de fons vam arribar a casa.
L’Albert un cop deixada la jaqueta sobre la cadira, va necessitar poc temps en escarxofar-se davant el televisor. La Núria i en Pol van despertar-se tot d’una, però cap d’ells va fer cap gest per ajudar-me amb el sopar, la rentadora o per a acabar de fer els llits que havíem deixat sense fer el dia anterior. Allò semblava un hotel, i a mi només em faltava la còfia i el davantal de la minyona. Aquella situació no era nova, sinó més aviat freqüent, i això em revelava. Podia intentar entendre la falta de responsabilitat pròpia dels nens, però no la de l’Albert. A sobre, quan després de desar la roba no utilitzada el cap de setmana, vaig aparèixer pel menjador per preguntar que volien els senyors per sopar, tots van contestar que el que jo volgués, cosa que encara m’encenia més, per què no ho feien per incitar la meva iniciativa, sinó per despreocupar-se del tema. Vaig intentar tranquil·litzar-me una mica, i com no tenia gens de ganes d’escalfar-me el cap pel sopar, vaig optar per anar pel broc gros, i amb unes torrades amb paté, unes altres amb formatge fos i sobrassada o bacon, i unes altres amb all, oli i trossets de botifarra blanca i negre per sobre, seria suficient per aquella colla de desaprensius. 
Encara era una mica d’hora per a sopar, i com no em venia de gust fer veure que no passava res, vaig anar a l’habitació per canviar els llençols. Va ser tot just al entrar a la meva cambra i després d’estirar-me sobre el llit amb els braços i cames completament oberts, que deixant anar un sospir d’incomprensió, em va sobrevenir una idea al cap…, ja sabia quina era la clau d’aquells somnis tan desitjats, i la solució era a sota meu. Vaig fer un bot, com si d’una gimnasta em tractés, i deixant de banda protocols innecessaris, vaig desfer el llit com una desposseïda. 
El cobrellit, els llençols i les coixineres van anar a parar al terra, i damunt el matalàs, només van quedar… les mantes, les mantes de l’Angelina. Ho havia provat tot, postures, posicions, menjars, horaris, altres històries i altres llits. Però l’únic denominador comú eren aquelles velles i oblidades mantes. El meu cor va disparar-se com si fos or el que hagués trobat. El meu desig per comprovar si aquella intuïció era certa o no, em menjava per dintre, les dos o tres hores que faltaven per anar a dormir em semblaven una eternitat. Vaig fer el llit amb els llençols i coixineres netes, però amb les mateixes mantes, las mantes de la il·lusió.
Mentre s’acostava l’hora de sopar, vaig fer temps mirant un àlbum de fotos que estimulés els meus somnis. No solia fer-ho, però em resultava molt graciós rememorar velles èpoques, velles amistats i vells records. Allà hi havia de tot, des d’activitats amb els escoltes, a formacions familiars quasi militars, germans vestits de mariners, fotos de batejos/comunions o casaments, tricicles i vells vehicles, fotos de viatges i d’antics nuvis, d’antigues companyes de classe amb i altre mena de fotos que amb més perspectiva queden absolutament desfasades, però perfectament  justificades amb l’època en què es van fer. El Bruce era allà al costat meu, i jo m’esforçava per explicar-li totes aquelles vivències, i, o la meva imaginació m’enganyava o semblava que comprenia quines d’aquelles fotografies, eren les més importants per a mi, perquè a vegades, i amb el seu negre nasset  intentava retornar a la pàgina anterior.
Desprès d’aquella sessió de nostàlgia, vaig baixar per començar a preparar la taula per sopar. En aquell moment no m’importava fer res per els altres. L’únic realment important, era accelerar el màxim l’àpat, per a així poder anar a dormir, i certificar que les meves elucubracions eren per fi, fonamentades.
Va ser difícil d’arrencar-los del televisor, però les ganes de sopar, podien més que les meves paraules. En Pol va proposar d’agafar safates i menjar mentre vèiem el concurs que feien a la programació, però amb això era taxativa. Durant tota la setmana, quasi no teníem temps de parlar, pels diferents horaris dels que disposàvem tots plegats, i per tant, no estava disposada a haver de preguntar als presentadors de televisió, o als cantants de rock per l’evolució dels meus fills, per les seves inquietuds i les seves necessitats. Aquell temps pretenia que fos quelcom massa íntim, com per compartir-ho amb els aparells audiovisuals de la casa. Així va ser. La Núria ens preguntava, el perquè de no fer més trobades familiars, tot ocultant el seu nou desig de veure al seu cusi Rafa que tant l’havia captivat amb el seu aspecte informal i amb la seva dialèctica eloqüent. En Pol per la seva banda deia que no volia que el deixéssim mai a dormir a casa dels seus cosins, no perquè no s’ho passés be, sinó per no enyorar-se de nosaltres, com si mai  l’haguéssim deixat més d’un dia sense veure’ns. L’Albert pel seu cantó, només reclamava més prudència a l’hora de fer despeses domèstiques o d’altre mena, encara que després ell era el primer en exigir que la carn que comprés sempre fos de filet de vedella o entre la roba del “mercadillo” i la de marca, no dubtava en comprar-se un polo de Lacoste.
Unes torrades amb mantega i melmelada, o de llet condensada amb cola-cao per sobre, va donar per acabat aquell atípic sopar. L’únic ajut que vaig rebre, va ser la recollida de plats i gots cap a la cuina, tot i que després jo havia d’endreçar-ho, tirar les deixalles a les escombraries i ordenar mínimament aquell desordre que em trobava.
Com era cap de setmana, els nens podien estar fins més tard, i va ser per això, que la Núria va acompanyar-me a passejar en Bruce. Va ser un tomb sense massa història, però en el que sense provocar-ho ens vam trobar agafades l’una a l’altre, i explicant-nos les nostres preocupacions, com si de dos amigues de la mateixa edat ens tractéssim. El carrer era mig a les fosques i la humitat ja es reflectia al paviment, només la tafanera de la Loli que era atrinxerada rere aquelles horribles cortines negres, donava un toc misteriós al barri.
Un cop vam arribar a casa, l’Albert era menjant crispetes i fullejant el diari, mentre en Pol era dormint a sobre del sofà. Vaig convidar-lo a anar cap al seu llit, encara que no entenia perquè no ho feia l’Albert. Jo després de rentar els quatre plats del sopar, vaig anar cap a l’habitació. Em sentia nerviosa, i no volia que aquesta ansietat em dificultés el son, i per això vaig apagar el llum i encendre la ràdio de la tauleta d’on sortia el só relaxant i melodiós de Kenny G. que em va ajudar a tranquil·litzar-me. Per la finestra entrava la claror d’una lluna que havia anat minvant, però que encara desprenia una lluminositat que abastava tots els racons de l’habitació.
Cap.4 El far, l’avió i Menorca…El matí havia estat dels més complexos que mai hagués torejat. Però em sentia segura i convençuda dels meus coneixements i del control que exercia sobre situacions que abans em semblaven caòtiques. Els anys m’havien “curtit”, i el percentatge de casos resolts en favor meu era molt favorable. El curiós és que mai havia quantificat aquest detall, i el fet de saber-ho m’ajudava en la meva autoestima, i a deixar de banda aquella sensació d’inseguretat que anteriorment tenia.
Com era quasi l’hora de dinar i teníem feina a fer a primera hora de la tarda, vam anar a dinar amb els companys de feina més pròxims. La relació amb ells era excel·lent, i alhora em beneficiava professional i personalment. Cadascú tenia les seves vivències, les seves perspectives de com enfocar alguns plets, però també algunes trifurques caseres i fins i tot… íntimes. Compartíem taula i consells en un intercanvi natural dels nostres coneixements i les nostres il·lusions. La relació l’ampliàvem em sopars regulars cada tres o quatre mesos. 
Tot d’una és va presentar a mig dinar l’Èric. Només veure’l entrar per la porta del restaurant, el meu cos va trontollar. Tenia aquest poder. No era normal que a la una i mitja del migdia fos al bell mig de Barcelona, i menys al meu lloc de treball sense avisar-me prèviament. Els meus amics li van fer un espai, i després de saludar-los a tots em va donar un petó per sobre de la taula, perquè jo era a l’altre cantó. Va explicar-nos que s’havia pogut escapar de l’assaig,  i li havia donat per venir a dinar de forma imprevista amb mi. Em va agradar que fos allà. Allò feia diferent el dia ,i a mi això, ja m’estimulava per si sol.
Era curiós, per no dir sorprenent, la capacitat que tenia per treure els temes de conversa que més interessaven a cadascun d’ells. Sabia de l’afecció pels peixos de l’Agnès, de l’interès per la informàtica del Lluís o dels coneixements de les últimes xafarderies nacionals de la Laura. Tots aquests temes els treia d’una forma informal i simpàtica, però el més estrany del cas, és que quan jo li explicava a casa, semblava no escoltar-me. Va demanar-se un plat combinat, mentre nosaltres ja érem als tallats. De sobte vaig notar que el peu d’algú s’acostava sigil·losament cap al meu peu. Era l’Èric. Em trepitjava suaument, per després, ja sense la sabata, anar pujant per les meves cames, lliscant-se per les meves mitges negres. Ell era allà parlant amb la Laura i fent veure que aquella conversa l’interessava d’allò més, mentre el seu peu ja era a prop del meu genoll, on va exercir un lleuger massatge que va provocar que unes gotes del meu tallat estiguessin a punt de descobrir-nos. Les meves pulsacions van augmentar vertiginosament veient que aquell peu pujava pausada, però decididament ja a l’alçada de la meva faldilla de quadrets negres i blancs. Vaig haver de mossegar la tassa per no deixar anar un crit de plaer. En Lluís, ben lluny de saber que estava passant per sota de la taula, va preguntar-li sobre un dels seus darrers concerts, i l’Èric li responia amb un posat interessant, mentre jugava amb la seva llengua per fora de la boca, amb sensualitat i desig (com jo li havia ensenyat mesos abans), sabent que jo l’estaria mirant. Vaig ajuntar les meves cames, intentant evitar que l’excitació que estava notant pogués anar a més, tot i que en realitat el que desitjava, era que aquell peu que es movia amb la suavitat d’una ploma acariciés el meu sexe. Quan la meva respiració estava a punt d’explotar, va caure miraculosament un tovalló al terra, que va frenar aquella carinyosa guerra subterrània.
L’Èric va aixecar-se per a demanar un cafè i per a sense dir-ho, pagar el dinar de tots. Va tornar cap a la taula i moments després, l’Agnès va recordar-nos la cita que teníem a les tres de la tarda amb un famós presentador de televisió a qui havien acomiadat de forma improcedent. Allò, va fer-nos aixecar per dirigir-nos cap al despatx, després de comprovar la generositat de l’Èric pagant-nos l’àpat.
Quan vam arribar a la porta del despatx, l’Èric aprofitant que m’acostava per acomiadar-me, va agafar-me en «bolandes» i dirigint-se cap als meus companys va dir-los:
– Aquesta me l’emporto jo…–, davant la cara de sorpresa de tots ells -. Ja he parlat amb el Messeguer, estigueu tranquils. Avui és tota per a mi.
Jo vaig quedar-me de pedra, però després de pensar-ho bé, estava segura que l’Èric havia preparat una de les seves. Improvisava com pocs, li bullien les idees i era capaç de fer fàcils coses difícils per a la resta dels mortals. Vam acomiadar-nos dels meus bocabadats amics, i vam agafar el cotxe. Només em va dir:
 – No preguntis res -, va posar-se al volant i vam fer camí cap a Sitges. Jo vaig recolzar el meu cap sobre la seva espatlla, mentre li acariciava el pit per sota de la seva camisa blava. Anava callat, però content del que és portava entre mans, i la cançó «Imagine» del desaparegut John Lennon, ajudava a donar un aire més tendre a aquella tarda primaverenca de Maig.
Era en instants com aquells, que sense saber exactament que anava a passar, em sentia convençuda del que estava fent, i contenta d’haver pres la decisió d’haver-nos separat amb l’Albert. En el seu moment va ser un pas molt difícil i compromès a fer, pels nens, per  l’Albert i per mi mateixa, però vaig arribar a la conclusió de que aquella relació no em donava al que jo esperava. Necessitava sentir-me enamorada. L’Albert era una persona a qui estimava, amb qui havia compartit moments inesborrables i amb qui no em penedia d’haver-me casat, però a qui el pas del temps havia anat aplacant al seu encant, havia anat radicalitzant el seu comportament en molts moments amb els nens i sobretot amb mi. A qui no creia fer-li falta lluitar per esperonar la nostra relació, per què ja la sentia com a segura, com a pròpia, i amb qui em semblava haver tocat sostre. Jo necessitava trobar-me il·lusionada sense haver de demanar-ho, necessitava arribar a casa amb trempera i ganes de fer feliços als que m’envoltaven. També necessitava el reconeixement dels meus esforços pels altres i una major flexibilitat vers els meus desitjos i il·lusions de parella, de família i de treball. I això no ho tenia. Per més que ho havia intentat. 
Viure amb l’Èric m’estimulava, em donava seguretat amb mi mateixa, em feia millorar i aprendre cada dia. M’obria un munt de records del passat que havien estat censurats en el present i que eren part inseparable de mi mateixa. Em donava llibertat plena de moviments i alhora incrementava sense demanar-ho, ni exigir-ho, el  meu desig de fer quantes més coses millor, plegats. Em feia la vida més fàcil i menys complicada per qüestions trivials i intranscendents que fins ara suposaven  una guerra constant, o un haver de tenir un tacte excessiu per no ferir susceptibilitats o donar peu a males interpretacions. Era molt i molt difícil de fer enfadar i acceptava les meves idees. Discutíem de forma constructiva, però  serena i dòcilment, ni un crit, ni una sortida de to. Sobretot sense voler imposar res a ningú. Gaudia dels nens, i assumia les feines domèstiques com a pròpies. Tenint-lo a prop, em semblava que tot era possible, que no hi havia altre límit que la imaginació. Acceptava el meu pes i el meu rol com a dona, com a companya i com a mare. En definitiva, em feia sentir important en el que feia d’especial i de quotidià, i gaudia més, fent feliços als altres que a ell mateix. Tots aquests motius eren arguments suficients  com per donar un altre dimensió a la meva vida.
Vaig girar-me cap al seient del darrera i vaig adonar-me que tan sols portàvem una petita bossa on com a màxim hi havien els estris de neteja i poc més. De sobte i després de posar-se al carril de la dreta, vam sortir-nos de la nacional per agafar la carretera que es dirigia cap al Aeroport. L’Èric va adonar-se’n de la meva cara de sorpresa i només va deixar anar una de les mans del volant per acariciar-me el genoll i al mateix temps pressionar-lo lleugerament, donant-me així la tranquil·litat de saber perfectament el que estàvem fent. Vam deixar el cotxe al pàrquing per a posteriorment anar a la terminal de vols nacionals. Un cop allà em va deixar al mig del vestíbul i ell va dirigir-se a un dels taulells d’embarcament. Jo mentrestant, vaig intentar mirar els vols que sortien en aquella franja horària, però era tal el número d’enlairaments que vaig desistir d’esbrinar-ho. L’Èric va venir cap a mi amb un pas segur i decidit. No vaig voler espatllar la sorpresa preguntant-li quin era el nostre destí, i tan sols l’única preocupació era saber que se’n havia fet dels nens. Com era d’esperar el tema era solucionat. En aquest cas, gràcies a la connivència familiar i al pla premeditat del meu company de viatge. La Núria, en Pol i l’Ëdgar, el fill de l’Èric, eren a casa del meu germà Carles. Traductor de professió, però que excepcionalment era a Barcelona entre un dels seus congressos i conferències internacionals. Aquell tipus de detalls, em feia pensar que la meva família també havia acceptat l’Èric per la seva il·lusió fer-me feliç i per la seva senzillesa.
Vam dirigir-nos cap a l’àrea d’embarcament on no va deixar-me llegir el rètol que hi havia sobre el túnel d’accés a l’avió. Un cop a dins de l’aparell, aquest no era ple, i el tipus de gent que hi havia, donava la sensació que ho feia més per treball, que per plaer. L’avió era dividit en dos columnes de tres seients, i a mi em tocava anar a prop de la finestreta, com sempre volia. Després de les explicacions pertinents de les hostesses de vol, a les que ningú semblava fer cas, vam enlairar-nos. L’Èric es movia amb una precisió matemàtica, i quan el comandant de la nau anava a informar-nos de la duració del vol, i de la temperatura a la localitat d’arribada, jo ja tenia uns auriculars posats a tot volum. Em feia gràcia veure com guardava la sorpresa, i no veia cap impediment en seguir-li el joc.
Un cop vam ser en ple vol, i després de assaborir un suc de taronja un mica aigualit, l’Èric va posar-se a llegir un diari estranger de grans dimensions que hi havia al darrera del seient. Mentre ho feia, el seu colze acariciava amb suavitat el meu pit. Mica en mica, el seu braç va anar guanyant terreny fins a ocupar pràcticament tot el meu tors, i llavors el massatge ja sobre els dos pits, era ostensible. No només no vaig fer res per impedir-ho, sinó que vaig facilitar aquella tendre fricció subjectant-li una part d’aquell monumental diari que ens feia de parapet. La seva mà lliure, va lliscar-se per sota de la meva brusa. Allà vaig notar que la seva mà ja era calenta i àvida de desig. Va recórrer el meu estómac fins trobar el meu melic. Va jugar amb ell, mentre els seus llargs dits acariciaven meticulosament la vora dels meus sostenidors negres, que demanaven a crits que fossin arrencats. Amb tota la discreció que requeria el moment, vaig fixar-me que el seu estat d’excitació també era elevat. En la voluptuositat dels seus pantalons, s’endevinava unes ànsies de suar plegats, de estrènyer els dents de gust, de cridar i gemegar de plaer,…de morir de felicitat, com ell sempre deia, després de fer l’amor amb mi, i com mai abans s’havia sentit.
La presència d’un executiu a la seva esquerra no el frenava. Les seves cames eren pràcticament a sota de les meves, facilitant així que la seva mà notés la meva escalfor ja per sota del meu descordat cinturó.
 – Preguem als viatgers utilitzin el cinturó de seguretat per la presència de turbulències -, van dir per megafonia. Allò no anava a aturar-nos, però si la supervisió de les hostesses per què els viatgers fessin cas de les ordres del Comandant de la nau. L’Èric va deixar anar el periòdic sobre meu, per donar-me temps a posar ordre al meu descompost vestuari. Mentre ell pel seu cantó es veia obligat a creuar les cames per a dissimular aquella excitació que es feia tan visible.
Moments després, van anunciar l’aterrament a l’aeroport de…Maó (Menorca). Aquella notícia va alegrar-me molt. Eren molts els records que jo tenia d’aquesta illa, i ara feia anys que no hi tornava. L’Èric sabia de la meva predilecció per la més verge de les Balears, per les avarques, per les calderetes i les cales semi-desèrtiques. L’única reacció que vaig tenir va ser la de donar-li un calorós petó al coll, d’aquells que li provocaven una fredor que li recorria tota l’esquena i que tant li agradaven.
Vam aterrar, i la nostre absència d’equipatge ens estalviava evitar l’espera de les maletes. Un cop vam traspassar les portes automàtiques, un home d’aspecte peculiar per la negror del seu vestuari, va acostar-se a nosaltres preguntant-nos
– Vosaltres sou amics d’en Miquel, no?-, l’Èric que no es mostrava sorprès per la pregunta, va assentir i va recollir unes claus, que segons indicava l’esmentat home, eren les d’un Far!, i les altres del cotxe blau que hi havia a la sortida de la terminal. Una encaixada de mans, i aquell home, parc amb paraules i senzill d’allò més, va desaparèixer entre la multitud. Nosaltres vam dirigir-nos cap a la porta i allà hi havia «el cotxe”, no podia ser un altre, un dos cavalls blau turquesa descapotable. 
– T’agrada, o vols que en lloguem un altre? -, va preguntar-me l’Èric amb un somriure malèvol als llavis. Li vaig pessigar el cul, donant-li entendre que em feia il·lusió que hagués pensat fins i tot amb el tipus de vehicle adequat. 
Vam fer camí cap a Sant Lluís, en direcció Punta Prima. Els murs de metre i mig de pedres tan característics de Menorca, i uns camps verds i ben llaurats, ens feren companyia fins a trobar les primeres platges. L’Èric semblava moure’s amb coneixement del territori, i no va fer falta preguntar fins arribar al lloc. La carretera que havíem seguit els últims dos o tres quilometres eren arran de mar, i en un d’aquests revolts que se separaven de l’aigua, és trobava un caminet de sorra que portava fins a una espècie de torre cilíndrica que al capdamunt lluïa una esfera vidriosa.
L’edificació era de pedra, molt ben conservada i envoltada de gespa, d’un rierol nascut entre unes pedres, i d’un petit embarcador que li donava un aire certament especial. En baixar del cotxe, es van acostar uns gossos ben alimentats, que després de mostrar-se una mica furiosos per la intromissió, van posar-se a jugar i córrer al voltant nostre. Jo era agafada del braç de l’Èric, qui va obrir una porta menorquina de fusta rústica arquejada. En ser a dins, vaig tenir una sensació d’amplitud, de claredat i lluminositat. El rebedor era moblat amb peces antigues, algunes fora d’ús, però degudament restaurades, donant així un aspecte més modern que passat de moda. Una llar de foc que havia estat encesa hores abans per algun col·laborador, i uns sofàs amples i confortables que l’envoltaven, eren bàsicament el que es veia a primer cop d’ull, així com l’escala que arran de paret s’enlairava cap un altre pis. Tan bon punt vam entrar, l’Èric va deixar l’exigua bossa que portàvem per a fer-me una d’aquelles abraçades que tant m’agradaven i que tant de significat tenia pel meu acompanyant. Els nostres cossos s’acoblaven meticulosament i els seus braços m’embolicaven amb una força i una delicadesa a l’hora, que no sabria descriure. Jo notava que ell hi deixava tot el seu sentiment en aquelles abraçades i que es trobava senzillament feliç quan jo era als seus braços. A vegades podíem estar així durant molta estona. Hi sobraven paraules. Aquella afectuositat ho deia tot.
Moments després, ja asseguts al sofà, va comentar-me que aquell era un antic Far que un amic seu havia reformat en un habitatge i que com ell, era músic i la feia servir per a desconnectar i poder composar noves melodies. En Miquel, que era com es deia el propietari d’aquell racó de món, era de viatge, i li mantenia la casa la persona que ens havíem trobat a l’aeroport. També va dir-me que havia escollit aquell dia per un fet una mica especial, però irrepetible i que més endavant ja coneixeria. 
Portava uns anys vivint amb l’Èric i mai m’acabava d’acostumar a les seves sorpreses. Aquell era un tipus especial a qui es feia difícil deixar d’estimar. Tenia potser tantes virtuts com defectes, però aquests últims els reconeixia i procurava reparar-los. Petits alts i baixos i grans remuntades. Suaus depressions i excepcionals alegries. Senzillament, un tipus diferent i carinyós.
Tot d’una va proposar-me de prendre un bany i posar-nos còmodes. Vam pujar aquelles escales, que eren adornades per unes pintures de tipus «naïf» sobre una paret de pedra blanca, que donaven un aspecte original a l’escala. En ser al primer pis, vaig veure que només hi havia dues habitacions. Una era el bany i l’altra la cambra per dormir. Quan vam entrar al bany el baf de l’aigua calenta que sortia de la banyera rodona, i perfecta per dues persones, feia difícil de veure la resta. La «petita piscina», era rodejada de sals de bany de tot tipus i colors, a més d’haver-hi miralls per tot arreu, que donaven la sensació de fer-lo més gran. El terra era de fusta, i una finestra en forma d’ull de bou, permetia veure l’horitzó marítim, un cop eres asseguda a la banyera.
Vaig despullar-me per introduir-me a l’aigua, que era al punt adequat de calentor. La sensació de relaxament va apoderar-se del meu cos immediatament. Portava en dansa des de les set del matí, i el dia havia estat dur i anormal, i aquella sensació d’escalfor em feia sentir a la glòria. L’Èric va encendre l’aparell de música que era possible connectar des de qualsevol punt de la casa. Hi sonava en Cat Stevens i el seu «Morning has broken» que donava un aire de encara més tranquil·litat a aquella tarda-nit insular.
L’Èric va abaixar el to de la llum i agafant un gel corporal que desprenia una olor de bosc, va començar a fregar-me l’esquena. Allò era una espècie de neteja i massatge a l’hora. La pressió que exercien els seus dits en el moment d estendre’m el sabó, era molt agradable. Tancant els ulls, vaig permetre que aquell expert músic que tenia per company, arribés amb les seves hàbils mans i forts braços, a tots els racons del meu entregat cos.
Va fer-me estirar per agafar-me els peus, on va jugar amb els meus dits, el meu turmell i la meva planta. S’entretenia en cadascun dels minúsculs músculs dels meus peus. Després d’ensabonar-los amb molta cura, vaig notar com les mans havien deixat pas a les seves dents. Ara era allà mossegant-me i fent-me posar la pell de gallina, en una mescla de relaxament i d’excitació al mateix temps. Jo no volia obrir els ulls. Volia que em cuitessin i mimessin per unes hores, i, per sort o per desgràcia, tenia la persona adequada per fer-ho. 
Aquella sessió de mossegades va arribar fins als genolls, on vaig estar a punt d’introduir l’Èric dins la banyera, però no em va deixar. Unes fregues al clatell i a part del meu cap, van deixar-me mig morta, sense forces. Va tornar a fer-me estirar amb el cos enfonsat sota l’aigua, i llavors ell va despullar-se en silenci posant-se posteriorment sobre les meves cames. Va començar a estendre el sabó , acariciant-me el melic, lliscant-se pel meu ventre,  flirtejant amb els meus pits i seduint els meus mugrons. Mentre ho feia, tot i estar amb els ulls tancats, vaig notar que ell també s’estava acariciant, i allò em provocava una excitació incontenible, que va originar que l’agafés per les dues natges apressant-lo contra mi, però amb una habilitat més pròpia d’un gimnasta que d’un músic, va fer un salt cap a fora de la banyera.
 – Encara no. Potser fins i tot no et deixaré ni tocar-me -, va dir-me mentre s’anava cap a la porta amb un somriure als llavis. Ell sabia perfectament que allò encara m’excitava més.
Jo vaig quedar-me una estona més a la banyera amb els llums tancats i la música suau de fons, esgarrapant així uns minuts d’aquella situació paradisíaca.
Una estona més tard, va aparèixer l’Èric amb un barnús blanc i una gran tovallola als braços amb els que va agafar-me com si no pesés gens, i va portar-me cap al pis superior on hi havia una petita balconada plena de flors i d’un cistell ple de préssecs i d’altres fruites amb un aspecte fresc i apetitós. 
Allà vam estirar-nos sobre una hamaca de palla, on jo vaig recolzar la meva esquena sobre el seu pit, per a després ser rodejada pels seus braços i cames. Des d’on érem, vèiem una posta de sol sobre el mar que desprenia colors vermells, grocs i alilats. Aquella panoràmica, la lleugera brisa, el gust d’aquella fruita fresca i la sensació tan confortable de pau, feien d’allò tan senzill, un moment molt especial.
En aquella posició em trobava protegida i contenta. Per primer cop amb molt temps, algú era realment feliç tenint-me al seu costat,…i m’ho feia sentir.
Vam assaborir cada segon de la desaparició de l’astre rei i de la creixença d’una foscor blavosa que aventurava una nit encisadora. Va passar pràcticament una hora i quart, quan vam decidir anar cap dins. Un cop a l’habitació, vaig veure que sobre el llit hi havia tot el vestuari que se suposava havia de lluir aquella nit. Un vestit negre que m’arribava per sobre dels genolls, la roba interior de color crema amb floretes i unes avarques de cuir, tot això adobat amb unes arracades estelades que hi havien a la tauleta de nit :el meu perfum, un pintallavis i esmalt per les ungles dels peus.
L’Èric va dir-me que m’estirés una estona al llit, i que després poc a poc anés vestint-me, mentre ell preparava alguna cosa. Per sopar vaig deixar-me caure sobre el llit, però no volia dormir. M’era difícil d’entendre per què aquesta sensació, aquesta electricitat, aquesta química entre dues persones que s’estimen va desapareixen a mesura que passen els anys de convivència. Però ara mateix i després d’un bon temps vivint junts, no em semblava que això anés a ser així en el nostre cas. El respecte i la tolerància per les nostres activitats professionals i personals, al marge de la nostre relació, i la intensitat amb que les fèiem, no permetien que ens canséssim l’un de l’altre, o féssim de la rutina la nostre bandera. Sí hi afegia la seva incansable capacitat de sorpresa, no podia sinó veure un futur ple de noves inquietuds i de moltes possibilitats.
L’escoltava moure’s amunt i avall. Volia que tot surtis perfecte, i si algun detall se li escapava, mai seria per manca d’interès. Jo vaig vestir-me poc a poc. Volia estar a l’alçada de tot el muntatge que l’Èric havia preparat per aquella escapada. Em trobava bonica. La meva mitja cabellera queia llisa i suau. Vaig fer-me unes raspallades i vaig dubtar en posar-me un passador de fusta que m’havia regalat, o deixar-lo al natural, com a última hora vaig preferir . No acostumava a posar-me coloret i tan sols em pintava els llavis suaument, per què feia contrast amb la meva pell blanca d’hivern i amorenada de la resta de l’any. Una mica de perfum rere les orelles, al coll, a les aixelles, les preferides de l’Èric, a l’estómac i fins i tot als turmells. 
Vaig posar-me la roba interior que havia disposat el mestre de cerimònies. Em veia atractiva. L’Èric m’havia ensenyat a estimar el meu cos, fos com fos, però sense descuidar-lo, i aquells quilos que abans tant m’obsessionaven i volia fer desaparèixer, aquelles arrugues que tendrament anaven apareixen o aquells cabells blanquinosos que despertaven en la meva cabellera, ara eren part indivisible de la meva bellesa personal. Aquell cos que veia reflectit al mirall de peu que hi havia a l’habitació, tornava boig al meu «Rachmaninov» particular, i a mi em feia sentir molt bé.
Després vaig posar-me el vestit negre de tacte suau i amb botons frontals que havia seleccionat l’Èric. El negre o el blau marí m’esqueien normalment bé, i ara no era una excepció. Les arracades platejades donaven l’últim toc. Una dona sap, sense falsa modèstia, quan estar atractiva. Potser naturalment, no ho fa tot el vestuari, i sí molt més el teu estat interior, però tot ajuda, i jo m’hi sentia aquella nit. 
Quan anava a sortir de la cambra, vaig pensar que jo no tenia cap sorpresa per a ell, potser tampoc la necessitava, però volia fer quelcom. L’única cosa que després de regirar per l’habitació durant uns minuts vaig pensar que el sorprendria, seria… no portar res sota el vestit. Algunes vegades havíem fet comentaris al respecte, però mai ho havia acabant fent, i sabia que això potser l’excitaria encara més i que de ben segur, no s’ho esperaria. Així ho vaig fer. El meu cos es brindava nu i natural sota la meva indumentària negre.
Quan vaig arribar a dalt, el menjador era només il·luminat amb espelmes, i la taula era parada amb l’exquisidesa amb que solia preparar els àpats l’Èric. La música instrumental que sortia de l’aparell, era de pel·lícules (El piano, Memòries d’Àfrica, Ghost…), que evocaven epopeies cinematogràfiques que tant ens agradava de veure quan podíem. L’Èric era al bany acabant de vestir-se. 
Jo mentrestant, vaig sortir a la terrassa. El que es veia en aquell moment era bonic. El vent que en aquella part de l’illa es prou conegut,  feia esclatar petites onades contra les roques que eren al capdavall del far. Algunes aus nocturnes semblaven fer camí de tornada cap als seus nius. La parella de gossos que ens havien rebut a l’entrada, jugaven com cadells per tot l’espai del que disposaven, encara que després d’una estona, vaig fixar-me que no era jugar precisament al que estaven fent, sinó insinuar-se i perseguir-se en busca d’alguna cosa més.
La lluna anava fent-se espai discretament dins de tota aquella foscor, i jo era allà esperant que l’Èric pugés. No va passar massa estona per a què notés que algú m’agafava per la cintura i em besava el coll tendrament. Vam quedar-nos una estona en aquella posició. Ell anava acostant el seu cos contra el meu i els meus braços deixaven d’aguantar-se a la barana de la balconada, per penjar-se del coll de l’Èric, mentre la meva cintura es movia sincronitzadament amb la seva, estimulant allò que tots dos desitjàvem.
Veien que allò podia anar a més, va baixar-me els braços i me’ls va creuar pel davant, i posant una veu més greu del normal i aclarint-se-la va dir-me:
 – Els postres sempre són pel final, no? -, mentre es mossegava el seu llavi inferior amb les seves dentetes de llop.
Vam passar cap el menjador. Jo vaig seure’m i ell va anar cap a la cuina. Vestia un polo blau amb pantalons de cotó negres i nàutics amb cinturó a conjunt. També desprenia l’olor del perfum que jo li havia regalat i que escassament es posava. En tornar, portava dos plats on es veien uns cogollos rodejats amb ou, poma i anxoves, batejats amb una salsa de tres formatges i acompanyats amb dues petites torrades amb paté empebrat. Allò era un plat lleuger i adient per a sopar. El vi que va disposar era un Viña Esmeralda blanc una mica dolç, però gens empallegós. La taula on érem asseguts era rodona amb estovalles de fil blanques de tipus provençal amb tot els joc de copes, coberts i plats a conjunt, i la distància entre nosaltres era la justa. Vaig proposar un brindis tot agafant la copa.
 – Brindo per no tenir més, però tampoc menys que això. Per nosaltres -, vaig dir mentre m’aixecava en busca de la seva copa. Entre cançó i cançó, era gratificant poder sentir tan de a prop el so del mar bombardejant la costa menorquina.
Després d’assaborir aquell plat, l’Èric es disposava a aixecar-se per anar pel segon, quan vaig demanar-li que m’ho deixés servir a mi. Vaig recollir el seu plat després de fregar-li ostensiblement la meva cintura pel seu braç i espatlla esquerra. En arribar a la cuina, els plats eren dins el forn. Allò que es veia, era un combinat. Llenguado acompanyat per unes cloïsses i musclos a la marinera. El flaire que desprenia era exquisit. Vaig servir-li al meu company de taula, que aprofitant el gest, va adonar-se’n que sota el meu escot que no duia sostenidors. Abans de que em preguntés res, vaig posar-me el dit índex davant els llavis, suggerint-li que no digués res amb un llarg só onomatopeic. Aprofitant que era de peu, vaig servir aquell vi fresquet que entrava tan be, i que disminuïa la coordinació de moviments a gran velocitat. 
Menjant aquell plat, t’adonaves de la diferència del peix autènticament fresc, i al que suposadament ho era. Mentre menjàvem, l’Èric m’explicava alguna de les peripècies del propietari d’aquell atípic immoble. Els postres eren segons al meu músic preferit, el toc final i quasi personal dels cuiners. Va aixecar-se per recollir els plats i l’ampolla (absolutament buida), de vi cap a la cuina. Jo des de la taula, el veia potinejar, obrint la nevera, el congelador, calaixos, mesclant coses,…en definitiva, esmerçant-se per a mi. Em van agafar ganes d’anar a la cuina i fer l’amor allà mateix sobre una de les taules que la dividien. Però no volia espatllar el croquis mental que s’hagués fet l’Èric.
Va presentar-se amb una ampolla de cava «Anna de Codorniu» a una ma, i la safata amb els postres a l’altre. L’últim àpat consistia amb un gelat de iogurt de cafè, rodejat per complert d’una macedònia de tots colors i sobre un fons de xocolata blanca desfeta. Estava segura que la presència no seria millor que el sabor, i aquesta era excel·lent. Va obrir l’ampolla de forma ben sonora, per a tot seguit servir-me i brindar.
 – Per què no canviïs mai. Per nosaltres -, va dir fent xocar les dues copes. 
Ell va fer-me aixecar un moment, per posteriorment fer-me seure sobre les seves cames mentre menjàvem aquells originals postres. Jo era assaborint aquell plat, quan vaig fixar-me que ell utilitzava la mà esquerra per menjar, quan ell no ho era pas d’esquerrà. La seva ma dreta l’utilitzava per acaronar-me els cabells, el coll i anar baixant per l’esquena. En arribar a les natges va poder constatar que sota el vestit no hi havia altre cosa que la meva pell, va ser llavors que va clavar-me una carinyosa mossegada a la meva esquena.
Els postres van passar a segon terme. Les carícies d’ell ja eren a dues mans. Jo vaig intentar seguir menjant (com fent veure que no sentia res), mentre les seves mans ja corrien desbocades per tot el meu cos. Si l’esquena havia estat la primera beneficiada d’aquell massatge singular, ara eren els seus dits els qui penetraven entre els meus botons en busca d’aquells pits que ja tant pronunciadament s’endevinaven rere el vestit. Els meus ulls eren tancats i l’última cullerada de gelat era a la boca apunt de ser partida en dos per la força que exercien les meves dents. Mentre una de les seves mans recorria tot el contorn d’un dels meus pits, l’altre ma lliscava pel meu ventre en busca de la zona més erògena del meu cos.
Quan anava a girar-me per seure’m de cara a ell, vaig notar un moviment brusc de la seva mà esquerra. L’havia mogut, per a mirar… l’hora!
– Corre, apaga les espelmes i anem cap a dalt -, va dir fent-me aixecar de la cadira i agafant-me la ma per portar-me cap al darrer pis del far. No entenia res, però tampoc em deixava ni badar boca.
Un cop érem a dalt, vam sortir al estret corredor que rodejava l’esfera de vidre i que contenia una placa metàl·lica que antigament es feia servir per a il·luminar i orientar a les embarcacions que passaven a prop de la zona. Un cop a fora, l’Èric es va posar a mirar el cel com un posés. Va agafar-me pel darrera i assenyalant-me el firmament va dir-me : 
– Fixat allà, per què això no tornarà a passar fins d’aquí a dos segles en el millor dels casos -. Allò que es veia un eclipsi de lluna que no hauria tingut res d’especial sinó fos que al mateix temps hi havia el pas d’un cometa que desprenia una llarga cabellera blanca d’estels, que es feia més que visible amb motiu de l’ombriment de la lluna. Aquell espectacle era inaudit. Tot el cel era il·luminat com si d’una nit de Sant Joan es tractés. L’Èric em deia que els meteoròlegs havien anunciat aquesta meravella, però al mateix temps també havien dit que no es veuria a menys que s’estigués a molts quilòmetres de qualsevol ciutat.
Vam agafar-nos fortament l’un a l’altre, sabent que allò que estàvem veien no ho tornaríem a veure abans de morir, i per tant, era una ocasió irrepetible, però teníem l’oportunitat de compartir-ho junts. No s’escoltava altre cosa que el so llunyà d’una versió de Tomeu Penya, el so del mar, i el batec i la respiració un pel accelerada de tots dos. Vam ser allà una bona estona fins que la brisa marítima va calar una mica en els nostres cossos. Abans de baixar, l’Èric va agafar una petita navalla per a escriure sobre la barana els nostres noms i la data que hi vam ser, al costat d’altres noms d’amics que, com nosaltres, havien estat en aquell racó de món. Havíem viscut un fet excepcional, però o molt m’equivocava, o no seria l’últim.
Vam donar-nos un petó ple de candidesa per a segellar aquell moment. Va agafar-me en braços i jo vaig enganxar-me a ell, i amb molta cura per lo estret de l’escala, va baixar-me fins l’habitació on de forma molt tendre i carinyosa vam fer l’amor el més càlidament possible fins quedar-nos quasi dormits. Havíem cridat, gemegat i mor de plaer, i ara, érem allà, sota un lleuger llençol blanc, abraçats l’un a l’altre. 
Ell va dormir-se primer, però no havia deixat d’entrecreuar els seus braços al meu voltant. Jo intentava mantenir-me desperta, tot i que els meus ulls exigien un descans a aquella bonica, però sofisticada jornada. Em sentia molt feliç. Fer l’amor amb la persona que més t’estimes, que més t’omple i que més et desitja, i a sobre amb un entorn com aquell, em semblava una sort que havia de tenir molt present, valorant-ho i cuitant-ho, tant com fos possible. Notava el pes del cos, i la respiració cada cop era més profunda. Un sospir final, va fer-me abandonar dins la màgia de la nit.
Els caps de setmana em provocaven una situació curiosa. Els dies laborables, intentava esgarrapar cinc o deu minuts al despertador per tal de dormir una estona més, i en canvi dissabtes o diumenges, el meu cos m’impedia d’estar al llit més temps del necessari. Vaig despertar-me plenament conscient del que havia somiat. Havia estat excitant, meravellós, potser idíl·lic, però senzillament extraordinari. Podria descriure el color i l’olor de cadascuna de les coses que havia vist i viscut.
Volia repassar el que m’havia passat, però allò ja no era un fet aïllat com per analitzar-ho de qualsevol manera. En aquella postura no podia, ni volia pensar lleugerament amb tot allò. Vaig anar directe al bany per prendre una dutxa ràpida. Al sortir vaig posar-me roba lleugera d’esport i després vaig anar cap a l’estudi per a deixar-li una nota a l’Albert, on li deia que no es preocupés, que no passava res, però que havia decidit anar-me’n a passar el dia, o unes hores, tota sola. Hi havia menjar preparat a la nevera,  els nens havien d’anar a una cursa atlètica amb els seus cosins, i que com ell havia de participar en el concurs de tir al plat amb els veïns, ja ens veuríem a la tornada. Vaig deixar la nota sobre el televisor, assegurant-me així que tots la veurien. Després, sense fer soroll, vaig agafar les claus del cotxe. Només en Bruce va seguir-me amb cara d’interessant i preguntant-se on anava tant sigil·losament. Una galeta prèviament agafada de la cuina, va ser suficient xantatge per a aplacar la seva curiositat.
Un cop dins el cotxe, vaig engegar-lo sense haver decidit cap rumb fix. Vaig sortir de la població. Després d’una bona estona conduint, vaig decidir anar fins la «caseta» de la platja que tenien llogada els meus pares i de la que tenia una copia al clauer, i que només la feien servir a ple estiu. Un cafè amb llet amb un parell de magdalenes, van ser suficient per a calmar el meu estómac. El lloc on ho vaig prendre, era un bar ple de ciclistes matiners que feien un soroll considerable. Després vaig dirigir-me cap al «palauet» (com li agradava anomenar-ho al meu pare, però que no tenia més de 20 o 25 metres quadrats), i que era a primera línia de mar. Ja des de fora, es veia que feia mesos que ningú havia passat ni una estona per allà. Llavors vaig decidir agafar una cadira de platja i anar cap al espigó que era just al davant. Era un lloc solitari, que permetia trobar-te a soles amb tu mateixa, i a l’hora, poder sentir-te aïllada, sense més influències que les climatològiques.
Aquell mar no era com el que hores abans havia somiat. Aquell altre era tranquil, plàcid i encisador. Em feia una mica de por analitzar totes aquelles imatges. Durant el somni hi sortia el meu lloc de treball, els meus companys de feina i el restaurant on solíem anar a dinar. Però també i sortia l’Èric. L’Èric existia. No era producte de la meva imaginació, era de carn i ossos. Havia conegut a l’Èric uns anys enrere. Recordo perfectament el dia que acompanyat d’un advocat de prestigi va presentar-se al nostre bufet.
La primera sensació va ser molt negativa. Semblava una persona arrogant, ja no pel seu aspecte, sinó per l’aparent pompositat amb que van entrar al meu despatx. Mesos més tard vaig entendre que aquella, era una carta de presentació habitual d’advocats d’un suposat prestigi i que, per tant, ell no hi tenia res a veure amb aquell muntatge. També la vehemència i contundència amb que volien defensar la seva postura, va fer que no fos precisament bona la primera impressió que jo vaig tenir de l’Èric.
El motiu de la seva presència a la nostre oficina era motivada per el suposat plagi d’una composició seva per a piano i orquestra. La persona que havia interposat la demanda era un client nostre, que per “fortuna” m’havia tocat. Normalment les persones amb més experiència a l’empresa, intentàvem escollir els casos dels que volíem fer-nos càrrec, bé per coneixements en la matèria, o bé per l’alt índex de probabilitats de guanyar el cas. Aquest cop però, em vaig trobar representant a algú que no havia escollit jo, bàsicament per la meva ignorància musical. Però el fill d’en Messeguer, un incipient advocat, però excessivament induït pel seu pare, se li escapava el cas de les mans, i el seu pare, responsable del bufet, va sol·licitar la meva ajuda.
No oblidaré que el primer cop fins i tot em van fer o em vaig sentir ridícula, quan després de la salutació de rigor, l’advocat de l’Èric va preguntar-me sobre els meus coneixements de música i composició. La meva resposta va ser clara. 
– No en tinc ni idea -. 
Aquella contesta va provocar un somriure victoriós de l’advocat cap a el seu representat. Allò no va fer altre cosa que estimular-me a posar els cinc sentits en aquell cas. L’únic que vaig fer per a no allargar aquella conversa tan desagradable, va ser demanar-los que em deixessin una enregistrament de l’obra i que hi treballaria d’immediat. No va haver cap problema, i després d’uns copets paternals per part del famós advocat, van sortir del meu despatx. La sensació que jo tenia en aquell moment era de ràbia, i per aquest motiu vaig engegar mentalment a passeig a qui m’havia traspassat aquell mort de cas.
No va ser fins la tarda, que després d’enllestir casos més urgents, vaig poder tornar a agafar el fil d’aquell atípic cas. Un cop em vaig quedar sola a l’oficina, vaig posar-me la cinta que contenia la enregistrament. Recordo que la tarda era plujosa i grisa. En sentir aquella música, el meu cos va deixar-se anar, va relaxar-se i va fruir d’aquell so que entrava sense arrogàncies, comprenent tot el significat del que intentaven transmetre cadascuna de les notes. No vaig poder-me estar de tancar els ulls i posar-me còmoda, aquella melodia ho requeria. Després d’uns minuts de navegar entre prats verds, cérvols juganers i rierols de nostàlgia, la composició va acabar. Aquella cançó, composició o el que fos, m’havia transportat, se m’havia ficat fins el moll de l’os. Qui havia composat allò, era algú amb una sensibilitat especial, que no era a l’abast de tothom. Havia estat una sensació magnífica, i no entenia que una cosa així pogués portar problemes.
Els dies posteriors van fer que aquest cas m’interessés més que els altres. Vaig aconseguir l’original de la composició del meu desconegut,  fins aquell moment, representat. Vaig oferir les mateixes condicions d’imparcialitat que a l’altre enregistrament, però… allò no era el mateix. Era bonica i probablement interessant pels experts en la matèria, però per a les neòfites com jo, no ens deia res d’especial. Es podia escoltar, però no tenia el ganxo o el poder de captivar-te que tenia la de l’Èric. A més a més, no hi trobava que tingués res en comú com per a suposar que fos una còpia. Després d’assessorar-me una mica, vaig demanar l’opinió d’uns experts en la matèria. La resposta la obtindria uns dies després. Mentrestant, i sense esperar a la resolució dels mestres, vaig demanar de trobar-me amb el meu representat, per a escoltar en directe aquella composició. 
Després d’algun «entrebanc» per la seva part, vam aconseguir trobar-nos un dijous a les sis de la tarda. Un cop havia aconseguit aquesta cita, vaig trucar al meu oposant per a fer la mateixa operació hores més tard, i així poder comparar en directe i el mateix dia, les dues composicions. Em va costar d’aconseguir trobar-lo, però un cop fet això, tot van ser facilitats. A les vuit del vespre d’aquell dijous, un dia 10 de gener que mai oblidaré, escoltaria la versió directament de les seves mans i no mitjançant l’atrotinat aparell de música que tinc al despatx. 
Va arribar el dia i en motiu d’aquestes cites, vaig poder entrar a treballar més tard. La primera de les audicions la vam fer al Conservatori de la ciutat. Allà vaig conèixer per fi en Ricard Salcedo, el meu representat. Vaig notar-lo un pel estirat i fins i tot una mica prepotent, bàsicament pel tracte que tenia amb uns alumnes seus. Jo pensava que em dedicaria una estona per a mi sola, sobretot davant la meva incultura amb el pentagrama. Però no. Havíem  quedat a una hora, on ell tenia classe. Em feia sentir una mica violenta el fet d’escoltar aquella composició davant d’altre gent amb molts més coneixements que jo. Per fi però, vaig escoltar-ho. El so era atractiu, millor que a la cinta, però massa complexa, una mica barroc o sofisticat… no sabria com definir-ho. Però el meu parer no era compartit per aquells alumnes, que apressadament van posar-se a aplaudir com si haguessin escoltat l’última meravella musical. Hagués desitjat que en Ricard m’expliqués on era la similitud entre allò que acabava d’escoltar i el suposat plagi del meu rival a judici. Però no va ser així. Un cop vaig haver-ho escoltat, en Ricard va demanar que m’acompanyessin a la porta i va dir-me que ja es passaria pel despatx per si hi havia alguna consulta. Em vaig trobar que en menys de vint o vint-i-cinc minuts havia entrat, escoltat i sortit del Conservatori sense cap sensació d’haver aprofitat gaire el temps. 
La següent cita era una hora més tard. Havíem quedat davant la porta principal del Palau de la Música, però tenia temps per a donar un tomb. Vaig entrar a provar-me un vestit negre amb floretes blanques a una cèntrica botiga de roba. Vaig entrar a comprar 50gr. de formatge manxego a un d’aquestes xarcuteries antigues que ho tenen tot tan ben presentat i, per últim, vaig trucar a casa per a corroborar que tot anés bé.
Amb un cop de taxi vaig presentar-me al lloc establert. Allà no hi havia ningú. Vaig  haver d’esperar-me més de deu minuts, amb el que a mi m’agradava esperar els altres, i per fi va aparèixer l’Èric a bord d’un Mini-Morris. Va aparcar a la voravia i sortint del cotxe em va dir : 
– Sento haver-la fet esperar, però he estat fent gestions per a poder entrar a qui dins, assenyalant el Palau, però no ha estat possible. L’importa venir a casa meva? -, va deixar anar amb tota tranquil·litat. 
Jo vaig quedar-me parada. No esperava una cosa així. Sense pensar-m’ho massa per a no donar la sensació de tenir por, vaig dir que sí. Mentre m’obria la porta, anava pensant si tenia prou dades d’aquell home com per a fiar-me’n. Sabia noms i cognoms, número de DNI, el número de matrícula, el seu lloc de treball i el nom d’aquell estúpid advocat seu. Si passava alguna cosa sabia on trobar-lo per a fer la denúncia. 
Un cop a dins el cotxe, aquest era cuidat, confortable i amb un bon aparell de música, com corresponia a un músic de la seva talla. No era però, música clàssica el que estava escoltant. Era una vella cançó de l’Art Garfunkel. Durant el trajecte era jo qui preguntava amb discreció, però parlant de tot, menys del cas. Ell era bastant prudent amb les seves respostes i preguntes, i l’única conclusió que ja podia treure en baixar del cotxe, és que aquell era un tipus interessant. El seu pis era a la part alta de la ciutat, a un carrer empedrat de difícil aparcament. Era un sobreàtic que dominava tota Barcelona, però des de la tranquil·litat, no massa gran, i amb una terrassa panoràmica plena de flors i des d’on imaginava podria inspirar-se lliurement. A primer cop d’ull, em va semblar un lloc privilegiat. Tot i el seu espai reduït, la distribució dels mobles, les parets pintades de color salmó i algun mirall adequadament posat, feien d’aquella habitatge un pis acollidor. El piano dominava l’espai però sense reduir el moviment. Jo m’esperava una casa gran o un pis dúplex, i ple de partitures per tot arreu. Ell va explicar, que això era més propi de les pel·lícules i que no hi havia dos compositors iguals.
Vam prendre un aigua amb gas i, abans d’entrar en matèria, em va explicar com solia començar a treballar, on eren algunes de les notes dins el teclat del piano, i fins i tot va resoldre la meva ignorància sobre la diferència del teclat blanc i el negre. Havia passat quasi be una hora quan finalment ens vam decidir a escoltar la melodia que ens havia fet conèixer. El seu posat era senzill. Em va sorprendre que afinés el piano amb petits acords dels Beatles. Després d’un petit silenci va començar.
Se’l veia segur amb tots els moviments. Els seus dits no pitjaven, sinó que acariciaven aquell teclat. Davant mateix tenia la partitura, però quasi no la mirava, tot i que anava passant fulles. Semblava que aquell so li sortia de l’ànima i el més important…és que ho contagiava. Aquella melodia et penetrava i recorria tota la teva epidermis de dalt a baix. Els dits dels peus i de les mans es bellugaven compassadament amb el cap, i els ulls es tancaven espontàniament en busca de la sensació que intentava transmetre l’autor a qui l’estigués escoltant. Aquell concert particular va durar aproximadament uns vint minuts i, per primer cop en la meva vida, una composició clàssica se m’havia fet curta. Com aquell que no vol, vaig dir-li : 
– Probablement no et servirà d’ajuda, però em sembla una composició genial i no apte per a insensibles -. Va fer-me una petita reverència amb el cap en senyal d’agraïment, per a tot seguit fer-me seure al seu costat i explicar-me en quina part del tema deia el meu representat que l’havia plagiat. Jo era una neòfita, però em va semblar una barbaritat, tot i que no era jo ningú per a jutjar-ho.
Va aixecar-se per a portar, de la petita cuina que hi havia a l’entrada, unes trufes, que havia preparat ell mateix, uns dies abans, amb vi dolç per arrodonir aquell vespre. Vaig mirar el rellotge sense cap pretensió, i quina va ser la meva sorpresa quan vaig veure que passaven uns minuts de les 10h. de la nit. El temps havia passat volant i les conclusions que havia tret d’aquella petita audició/lliçó, eren definitives. L’Èric tenia la capacitat de fer-te partícip dels seus coneixements sense fer-te sentir una ignorant. No alliçonava, sinó que compartia.
Vaig tastar aquells dolços que, o bé perquè era tard i no havia sopat, o bé per la seva meticulosa elaboració casolana, estaven exquisits. Minuts més tard li vaig dir que me n’havia d’anar. No va posar cap objecció, tot i que, en el moment d’aixecar-nos, donava la sensació que volia dir-me alguna cosa. Abans de sortir, i en previsió del recorregut que havia de fer, vaig anar al petit bany que hi havia entre les habitacions. Les meves galtes eren envermellides, però l’aigua freda que sortia d’un escalfador espatllat, va ajudar-me a baixar una mica el to.
Vam sortir del immoble i va acompanyar-me fins el meu lloc de treball on havia deixat el cotxe. El trajecte es va fer molt curt, pel poc trànsit que hi havia o pel  intercanvi informal d’impressions que estàvem tenint. Un cop vam arribar tan sols va dir-me : 
– Ara et toca a tu ensenyar-me com fas la teva feina, no?-. Allò era una porta oberta que m’agradava deixar així. Va donar-me un petó a la galta i assenyalant-me el meu cor, va dir : 
– La música és a qui dins, i passi el que passi mai la deixis morir -, em vaig quedar sense saber que dir. Sortint del cotxe i veien com s’allunyava, vaig notar que les cames em tremolaven lleugerament.
Dies després em va arribar l’informe dels mestres que havien analitzat ambdues composicions. Semblava que el problema no era tant en el resultat final que era absolutament diferent, i sí amb l’encadenament , que no concordança, d’un número de compassos. Aquests experts dubtaven de l’èxit en cas d’arribar a judici, i opinaven que el millor seria arribar a un acord previ. En un tema on jo no era una experta, i després de consultar-ho amb el responsable del gabinet, vam creure oportú citar les dues parts i intentar negociar. Així ho vam fer. La reunió seria cap a finals de setmana, i jo no podia amagar-me a mi mateixa la preocupació per la resolució final del cas, i al mateix temps l’ansietat per tornar a veure de nou a l’Èric.
En posar-nos en contacte amb en Ricard Salcedo, una persona de classe alta i molt acostumada a aconseguir a qualsevol preu el que es proposava, la seva reacció no va ser massa bona. Es creia en possessió de la veritat absoluta, i només va afluixar quan va saber quins eren els experts musicals als que havíem consultat, i la possible indemnització que potser podríem aconseguir.
El dia va arribar, i quasi sense adonar-me’n, vaig saber pels meus companys d’oficina, que la roba que havia escollit aquell dia no era l’habitual en dies de cada dia. Allò que portava no era res d’especial, però si era veritat, que aquell conjunt que anys enrere m’havia traspassat la meva germana, m’esqueia bé, i me’l posava només de tard en tard.
El primer en arribar va ser el meu representat. Molt ben vestit i engominat d’allò més. Minuts més tard van arribar l’imitador d’en Perry Mason i l’Èric. La salutació entre els dos compositors va ser glacial.
Assegudes les parts una a cada cantó de la taula, vam intentar posar-nos d’acord. La nostre proposta era clara. Retirar la demanda a canvi d’una compensació econòmica, i testificar una declaració de no ingerència professional en un futur. L’advocat d’ell va reaccionar inesperadament. No només no acceptava la proposta, sinó que després de consultar a altes esferes musicals, es veia amb la força suficient com per a exigir una rectificació pública i a més a més, una indemnització per difamació. Allò no m’ho esperava. Els ulls del meu representat se sortien d’òrbita. I l’Èric?. L’Èric semblava tan sorprès com jo mateixa. Tot donava a entendre que el seu advocat, aprofitant la nostre proposta conciliadora, s’havia envalentit  i pel seu compte i risc havia llençat aquella proposta amenaçadora.
Un bon advocat, com un bon entrenador, és qui és capaç de trobar el punt dèbil del seu rival en els moments més compromesos, i contraatacar amb rapidesa. 
– Vostè ha vist massa  pel·lícules. La meva última proposta abans d’anar a judici és la següent : retirar la compensació econòmica prevista, i a l’hora no donar llum pública a l’intent de plagi per part del seu representat que tant afectaria a la seva reputació com a compositor, i a la venda posterior de la seva obra -, vaig dir amb un nus a la gola que m’apressava l’últim botó del vestit.
Aquella resposta va deixar dubtós al meu rival, que tot i així, va aixecar-se de la cadira de forma desafiant i just quan anava a parlar, l’Èric, que fins aquell moment no havia dit i fet res, va posar la seva mà sobre la del seu advocat en senyal de tranquil·litat i donant per bo l’últim tracte ofert per la meva part.
– Però... -, intentava dir el lletrat, mirant-se a l’Èric quan aquest girava el cap d’un cantó cap a l’altre. Vam signar el paper de compromís, i tothom va segellar aquell pacte abans de sortir de l’oficina. 
Quan tots eren fora, vaig anar cap al bany. La meva cara més professional havia sortit i el meu aspecte així ho traduïa. En sortir, vaig demanar al meu Cap, permís per a esbargir-me una estona. No va posar el més mínim inconvenient. L’ascensor era espatllat i vaig baixar per les escales, quan en el revolt del tercer cap al segon pis, vaig trobar-me a algú assegut a les escales.
Era l’Èric. Va posar-se de peu quan es va adonar que era jo, i va dir: 
– Advocada, ha estat genial. Ha estat a punt de posar en perill la meva carrera, però ha estat genial -, jo no sabia que dir. Ell era un graó més a baix que jo, els nostres cossos es fregaven lleugerament, i el primer impuls que va passar-me pel cap, va ser besar-lo acaloradament, però… no sabia que fer. Jo no era una persona d’arrancades d’aquella mena. Mai ningú m’havia captivat d’aquella manera tan primitiva, tan ràpida i apassionada. Ell va posar el dit índex a tocar dels meus llavis. 
– A la vida no tot és pot preveure, encasellar, justificar o classificar. Hi ha coses que surten espontàniament, sense previ avís, de forma natural i de les que no podem saber l’origen o el motiu que n’han donat peu. Et trucaré -, va dir mentre retirava els seus llargs dits i em posava be la meva jaqueta. 
Va baixar les escales i quan l’anava a perdre de vista, va girar-se per dir-me : 
– Bon treball, bonica –, jo no vaig mourem ni un centímetre en els següents tres o quatre minuts. Aquell home m’estava trasbalsant. 
Van passar un parell de dies abans de que rebés la trucada de l’Èric. Tot i estar molt ocupada en aquell moment, vaig deixar-ho tot, com si em tractés d’una col·legiala. L’objectiu de la trucada, era proposar-me un dinar d’agraïment, sempre que jo no hagués de tenir cap problema a casa. Li vaig dir que digués el dia, l’hora i el lloc com si no hagués de donar explicacions a ningú, cosa que no era veritat.
Recordo que vam trobar-nos per a dinar quatre o cinc cops, així com algunes trobades per a prendre un cafè, per a anar a passejar, per mig llegir un llibre especial o per a simplement menjar fruita plegats. Aquelles trobades eren planeres, senzilles. Semblava que ens coneixíem d’anys enrere. Vam obrir-nos de bat a bat. Sabíem de les nostres preocupacions i il·lusions familiars, professionals, personals i íntimes. Intercanviàvem informació de forma clara, i sense els prejudicis que moltes vegades fan de frontera en la comunicació entre dues persones. També recordo, que vaig intentar d’explicar a casa una mica per sobre, aquestes trobades tan enriquidores i sense malícia, però vaig haver de desistir de seguir-ho explicant, perquè l’únic que generaven era polèmica, i un número excessiu de arguments i justificacions que jo trobava innecessaris, i que probablement venien donades per la incomprensió d’una amistat entre dues persones de diferent sexe, o per la falta de confiança en un mateix, en no saber-se capaç de donar allò que necessita l’altre persona.
Aquelles trobades ens estimulaven, ens feien sentir be, ens omplien, però va haver un dia que l’Èric va trucar-me, i el seu to de veu era més tendre i així ho van corroborar les seves paraules. Volia que quan poguéssim, intentéssim anar a sopar. Sabia que allò podria crear algun problema més del normal, però tot i així pretenia que ens ho poguéssim arreglar. Jo hagués desitjat haver-ho plantejat setmanes abans, i per tant vaig acabar acceptant la invitació.
El dia va arribar. Vam quedar a un lloc cèntric, per a posteriorment agafar el seu cotxe. Només una música suau de Phil Collins trencava aquell silenci premonitori d’alguna cosa. El restaurant es deia «El Caliu», que era tan conegut pel seu número reduït de taules, com per l’exquisitat amb el tracte i la qualitat del servei. Vam sopar amb un ambient molt agradable, i després vam ballar lentament gràcies a la genialitat del propietari d’aquell petit local, que, per a celebrar l’aniversari de la seva dona i cuinera, havia contractat un petit grup de música que rememorava els anys 60 i 70.
En sortir del restaurant vam seguir un caminet de terra que s’endinsava cap a dins de la muntanya. Vaig ser jo mateixa la qui no va estar-se d’agafar-li la mà a l’Èric, no entenia aquestes parelles o persones que senzillament trobant-se be entre elles,  caminen paral·lelament sense cap contacte. Allà vam seure sobre unes roques. Vam començar, posant-nos a parlar de coses que en aquell moment semblaven intranscendents. Tot i això, la comunió d’idees era esplèndida. El bagatge que oferíem tots dos en les nostres denses vides, era enriquidor i per sobre de tot això, en les nostres mirades hi havia una electricitat i una química difícil d’explicar.
El fred va apoderar-se dels meus peus perquè havia volgut vestir-los com si fóssim a ple estiu, i els darrers dies d’hivern no perdonaven. La reacció de l’Èric va ser instantània, va posar-se a fer-me fregues i massatges als peus, als dits i als turmells. Aquella sensació era gratificant. Un cop entrats en calor, va posar-se mig de genolls davant meu i va abraçar-me fortament. Vam estar una estona així. En separar-nos lleugerament tots dos sabíem el que volíem i el que desitjàvem. Va ser en aquell moment que vaig adonar-me que anava a passar alguna cosa. Ell em va dir: 
– Sé qui ets, i que representa per a tu la teva família, perquè no hi hagut conversa en tots aquests mesos, que no apareguessin d’una forma o altre, i també conec el caràcter de la persona amb la que convius per tot el que m’has explicat, i el que no m’has explicat d’ell. Sé que representen els teus amics de feina, d’universitat o d’altre mena, perquè sense conèixer-los personalment, podria descriure’ls de dalt a baix un per un, des dels que fan teatre als que van a l’opera sempre que poden. Sé del respecte que t’has guanyat en l’ambient de la teva feina entre els teus companys, ajudants i superiors. El que això t’ha costat i de les possibilitats de futur que a poc que t’estimulessin podries aconseguir. Però també sé com ens trobem tots dos, i el que significaria perdre’ns l’un a l’altre. També em costa d’entendre, com en tan sols uns mesos que fa que et conec, pugui tenir l’absoluta certesa de voler estimar-te de per vida, i de demanar-te d’anar-nos a viure junts. Mai fins avui, m’havia sentit amb tanta seguretat com per haver trobat la persona amb qui compartiria la resta de la meva vida amb els ulls tancats. I no voldria morir demà sense haver-te dit tot el que sento per a tu –, va mirar-me i va besar-me amb tacte, amb suavitat, com demanant permís. Els llavis quasi be no es tocaven. Per tot d’una, acostar-me apassionadament cap a la seva boca. No hi havia part del cos que no fes contacte amb aquell músic que havia trastornat la meva ment, els meus valors i les meves hormones. 
Havíem après molt l’un de l’altre, i estava segura que tenint-nos a prop milloraríem les nostres vides. Aquell home m’havia ensenyat una cosa molt important. I és que en aquesta vida ningú ha de rendir-se davant les seves il·lusions. Que en aquesta vida un pot tenir uns paràmetres, un rumb, una forma de fer, però ningú és aliè a que li afectin circumstàncies que mai havia valorat o pensat que li afectessin. Que aquesta vida s’ha de viure dia a dia, potser no com si fos l’últim dia, però sí, sense deixar passar l’oportunitat de ser i fer feliç.
Em trobava en braços d’algú, que feia aproximadament quatre mesos jo desconeixia, però també era en braços d’algú, que m’estimulava, que creia en mi i que per sobre de la meva natural desconfiança, estava segura que m’estimava tal com era, pel bo i pel dolent. Jo pensava, que certament érem dues persones que apuntàvem a poder fer una extraordinària combinació com a parella, coordinats, enamorats, apassionats, imaginatius, perseverants i moltes altres coses. Pensava que en aquell mateix moment ho deixaria tot per anar-me’n amb ell, allà on fos, amb la seguretat de realitzar-me completament com a dona i com a persona. Aquella possibilitat em semblava un passaport i un pont cap a les meves il·lusions i desitjos.
Però hi havia algú més. L’Albert i els nens. En Pol i la Núria eren la meva debilitat. Era incapaç de fer-los mal o de fer-los passar per una mala experiència, tot i que potser jo, i de retruc ells, en pogués sortir beneficiada d’aquell canvi que em proposaven. Me’ls estimava com a ningú altre, i encara que probablement l’Èric, era una persona que se’ls guanyaria per la seva facilitat de connexió amb els nens, allò no deixava de ser un risc, que no em vaig atrevir a assumir. Mai em perdonaria un trencament en la relació amb els meus fills.
Recordo, que aquell moment va ser el més inversemblant de la meva vida. Era absolutament feliç de ser entre els braços de la persona que probablement més m’havia estimat mai, i alhora, absolutament trista d’haver-hi de renunciar per l’amor i responsabilitat cap a altres persones.
No va sortir cap paraula de la meva boca, només unes llàgrimes creuaven el meu rostre. El meu cor, el meu cos i les meves il·lusions volien dir que sí. Volien deixar-se anar, a l’aventura d’una vida plena de sorpreses que els oferia aquella inoblidable persona. Però el meu cap em frenava.
Vam besar-nos i acariciar-nos de forma quasi salvatge, a vegades tenia la sensació de fer-ho tan fort, que potser fins i tot feia mal, però tot i acariciar-nos pam a pam, no va haver-hi ni un moment en que tots dos no fóssim plorant. Jo encara no havia dit res, però ell ho havia llegit als meus ulls. Jo no era capaç d’articular cap paraula de la que després pogués penedir-me. Finalment ell va seure darrere meu, era la seva posició favorita, i va abraçar-me tendrament. En aquella postura em trobava oculta, protegida i resguardada com si fos a dins d’una cova, la meva cova.
Érem allà, veien l’horitzó de la nit. No va passar cap estel lluminós, però el desig de tots dos era comú. No volíem deixar morir allò. Minuts després vam baixar cap al cotxe i d’allà fins on jo havia deixat aparcat el meu. Abans de baixar del seu vehicle, jo vaig recolzar el meu cap sobre les seves cames, i sense proposar-m’ho i gràcies a les carícies de l’Èric per la meva cara, pel meu cabell i per la meva esquena, vaig dormir-me dolçament més de mitja hora. En despertar-me, i veient-lo mirar-me d’aquella manera, vaig fer-me una promesa que fins el dia d’avui he complert.
– Ets aquí dins meu -, vaig dir-li agafant-li la mà i posant-la sobre el meu cor. – Com una formigueta que se m’ha colat pel meu cos, i que no penso deixar morir, passi el que passi -, vaig dir-li abans de besar-lo per últim cop. Mentre obria la porta, i amb el cos mig en dins, mig en fora vaig dir-li: 
– Tu has descobert una faceta de mi mateixa que no coneixia. I m’agrada molt saber que la tinc tant a flor de pell -.
Des de llavors no hem perdut contacte, tot i fer-ho de tard en tard. No hi ha música que no em faci pensar amb ell, ni sentència judicial que no li recordi a mi, entre un número indefinit d’altres moltes coses, que des d’aquell temps tenim en comú (colors, olors, menjars, bancs de fusta, bars…).
Però la realitat, és que no vam acabar vivint junts per decisió meva. Molts moments eren els que pensava si m’havia equivocat, o si havia hipotecat la meva vida pels meus fills per por a un trencament. Però la decisió era presa, i el meu cor mai havia tornat a bategar a la velocitat que aquelles setmanes, i actualment, d’aquella relació, queda un fortíssim lligam, al que no penso renunciar de cap manera, alimentat per petites trucades, petites notes i petits detalls, que ens fan sentir aquella relació com a viva, i que impedeixen de pensar-hi com alguna cosa del passat. L’Èric és per a mi, com jo per ell, una medicina que un cop l’has provada, no hi pots prescindir. Pots dosificar-la, pots arraconar-la carinyosament, però és bo saber que la tens molt i molt a prop, i que de tant en tant t’omplirà d’energia, de bones vibracions, d’alegries, de sorpreses i de tendresa.
Cap.5 Fins aquí. Des d’aquí.Una petita embarcació solitària que deixava un rastre blanc al darrere, i que era seguida per gran número de gavines, em recordà que en aquell moment era allà, al costat del mar intentant saber el per què d’aquella successió de somnis tan arrelats a la meva vida.
Era possible que el regal de la bicicleta, la carrera de periodisme, el viatge a Estats Units i l’aparició de l’Èric, fossin qüestions pendents que el meu subconscient no hagués paït i assimilat adequadament, i que per no sé quines estranyes circumstàncies, havien aflorat d’una forma contundent, fent-me dubtar del que hagués pogut passar si la meva força de voluntat, si la meva perseverança, si la meva valentia, s’hagués imposat als criteris d’altres persones, i fins i tot al meu.
En la vida de tothom, hi ha persones i fets que condicionen els esdeveniments. Però en aquest cas i aprofitant-se del meu caràcter afable i poc conflictiu, molta gent havia decidit per mi, i fins i tot, havien aconseguit crear aquesta sensació de por o de falta de fe en mi mateixa, que en molts moments tenia. Em sap greu només de pensar en ferir a algú. Em sap greu tallar la iniciativa d’alguna persona, o no estar a l’alçada del que esperant de mi.  
Podia recordar perfectament els mals moments que vaig passar després d’alguns d’aquells esdeveniments. Van passar dies i dies, per què jo assimilés que tots els meus amics tenien bicicleta i jo no. Fins i tot la Berta, havia pogut convèncer finalment als seus pares de les avantatges d’aquell vehicle de dues rodes. No era jo una noia capriciosa, ni que envegés les novetats que tenien els meus companys en joguines, material escolar o d’altre mena. Sembla difícil d’imaginar, el trastorn que va suposar una cosa tan senzilla com aquella, i com et pot arribar a marcar, fen-te sentir diferent, lletja, anormal, incompresa… Cap dels meus amics entenien el per què, quan a casa l’economia no era prospera, però sí suficient, com per permetre’ns aquesta despesa, ni que fora de segona ma. Ja no era tant sols pel fet d’anar a l’escola tots junts, sinó per les possibilitats que oferia els caps de setmana i durant l’època de vacances. Jo sempre havia d’esperar-los de les seves incursions per la muntanya. Jo només podia escoltar les seves aventures i noves descobertes. Jo mai podia participar…, però la mare havia dictat sentència per sobre dels meus sentiments i arguments.
Tota la meva vida tindré el dubte del que hagués passat, si la meva elecció a la Facultat, hagués estat la que jo desitjava. Sempre m’havia interessat el mon creatiu i a l’hora, el seguiment de l’actualitat informativa. Des dels periòdics, a la televisió passant per la ràdio. Però el pare veia tot això com si pertanyies al món de la “faràndula”, al món  de l’espectacle. Quan ell, era una persona assenyada i calculadora que havia aconseguit imprimir aquesta seriositat en les carreres de medicina, d’econòmiques i d’arquitectura dels meus germans grans. Va crear-se un cisma familiar per la meva elecció. Les males cares, les amenaces subtils i els retrets indirectes, van ser tan forts durant unes setmanes, com per què em forcessin a declinar del que jo volia estudiar. Jo depenia econòmicament dels meus pares, i aquests es veien amb la potestat d’imposar-me allò que havien decidit unilateralment. Llavors, vaig ser jo la que em vaig trobar sense capacitat per decidir sobre el meu futur. Altres companys escollien lliurement, i jo em veia cedint al xantatge afectiu del meu pare. Vaig trobar-me sense cap possibilitat de maniobra, com si d’una criatura em tractés. Havia de seguir un camí prefixat, i sense opció de rebatre-ho de cap manera. Em vaig sentir impotent durant moltes setmanes, fins i tot mesos, quan les assignatures de dret, se’m feien eternes, inacabables i fredes.
Anys després, i amb el tema del meu viatge en solitari pels marges del riu Mississippi, vaig tornar a trobar-me havent de donar explicacions als meus desitjos de joventut. Sempre havia tingut la idea de fer aquest viatge, i en aquell moment, les meves finances permetien fer realitat aquell somni. No vaig entendre, igual que no ho entenc avui en dia, que existeixin persones que no facilitin, fins i tot dificultin, la consecució de les il·lusions que un ha tingut de petit, de jove o de gran. Si amb aquests somnis, hi participa la persona que pot aconseguir fer realitat aquest desig, fantàstic. Però sinó és així, i el somni t’exclou o no permet participar-hi, no ha de passar res. El més trist de la qüestió, és que la persona que estava impedint aquest viatge tan somiat, era el que pocs mesos després, anava ha ser el meu marit, i això em decepcionava, em desenamorava. Les excuses econòmiques, no eren prou argument com per a torpedinar els meus antics desitjos, a més a més, de que l’ingrés de diners que jo aportava, posats a mirar això, era clarament superior al que en aquell moment ell podia contribuir. Eren diners que jo havia anat guardant, al marge dels estalvis que de forma comú, havíem generat. Me’ls havia guardat privant-me d’alguns vestits, sopars i altre mena de coses que ja m’agradaven, però que no podien equiparar-se a aquella fantasia tan arrelada als meus sentiments i que veia tan pròxima. Una vegada més, la pressió de «terceres» persones estaven influint-me desfavorablement. Aquella qüestió va estar apunt d’arribar a provocar un trencament del meu matrimoni, …abans fins i tot de casar-me. El rebuig visceral de la realització del meu viatge de deu dies, va fer-me dubtar sobre la persona amb la que anava a compartir la resta de la meva vida. Les paraules inicialment raonades, que no compartides per mi, de l’Albert, van anar tornant-se en exigències, i després en amenaces que posaven en perill els plans de futur. Una vegada més, vaig cedir en la meva pretensió, i per por a que aquell viatge pogués «espatllar» el compromís que havia pres mesos enrere o per una infantil sensació de que em pogués quedar soltera, vaig optar per no emular a en Tom Sawyer i als seus companys d’aventures.
En el cas de l’Èric, no podia escudar-me al darrera de ningú. L’única cosa que sí era una realitat, és que la convivència amb aquestes persones tan estimades, però tan conservadores, havia coartat els meus desitjos i havien creat en mi, un sentiment de responsabilitat excessiva per tot al que passava al meu voltant, i potser fins i tot havien arribat ha minar la fe en mi mateixa en les qüestions més transcendentals. Ara, temps després, tinc el ple convenciment, que després d’una sempre incomoda separació, i amb uns mesos de nervis, dubtes i probablement llàgrimes, les coses potser no serien tan rodones com en el somni, però sí molt properes a una vida més encisadora que l’actual. Amb viatges impossibles d’imaginar avui en dia. Amb festes sense motiu. Amb regals sorpresa. Amb una convivència pacífica. Amb un foment constant de les iniciatives individuals i col·lectives. Amb una recerca d’aquelles coses que més ens omplen o d’aquelles que pensem que mai podrem fer o tenir. M’he lamentat moltes vegades en secret, en silenci, de no haver pres aquella decisió, tot i que el motiu pel qual no ho vaig fer, segueix sent un argument de pes. En Pol i la Núria eren més petits, massa per a mi, i no podia ni imaginar, el daltabaix que podia suposar. No volia crear-los cap possible trauma, que els marqués per la resta de les seves vides. Al darrera de tot això, que era el més important, hi havia una por interior per part meva, que m’atemoria. No podia preveure la reacció que tindria l’Albert. Hi havia la possibilitat, remota, de que ho entengués, i no posés grans dificultats a aquell trencament. Però no era aquesta la meva premonició. Més aviat pensava en un humiliant espectacle amb crits, empipades, rancúnia, males maneres i potser fins i tot, judicis. L’altre sort que vaig tenir i tinc, és que l’Èric ho va entendre… La seva postura, tot i que difícil, va ser conciliadora. Intentava ajudar-me. Intentava fer-me veure que no tot acabava aquí, quan la veritat és que per dins estava passant un dels pitjors moments de la seva vida, potser pitjor que jo mateixa. També va haver-hi plors sí, però d’impotència.
Ara passen dies, i normalment setmanes fins que tinc notícies d’ell, i sempre intentem evitar parlar de l’únic tema que és tabú entre nosaltres. L’entorn que ens rodeja, és quasi bé el mateix, i un per l’altre som una vàlvula d’escapament, com la que tenen altres persones amb els seus amics de feina, del gimnàs o de l’escala. Com la que tenen altres persones amb el punt de mitja, les col·leccions de segells, les passions futbolístiques o transformant-se en jardiners.
Vaig aixecar-me per passejar una mica. Era molta l’estona que havia estat asseguda i necessitava moure’m. Les hores passaven ràpidament. Em vaig treure les sabatilles per caminar descalça. El meu cos era massa tens, i el tacte de la sorra amb la humitat del mar, m’ajudaria a relaxar-me una mica.
L’arrel de tots aquells somnis tenia un mateix nexe. Però el motiu que n’havia donat peu, era tot un misteri. Dilluns vaig utilitzar per primer cop, les velles mantes de la tieta Angelina. Recordo que em vaig sentir culpable de no haver-les fet servir mai, quan ella me les havia regalat de tot cor. Voldria recordar, si amb aquell present, hi havia alguna mena de ritual que jo no hagués seguit. Fent memòria, podia recordar veladament, alguna cosa que em va dir en veure la meva cara de sorpresa, en adonar-me’n que ja havien estat utilitzades. 
– No em miris així. Un dia o altre et faran servei, no ho dubtis -. Potser sí, que hi havia quelcom d’estrany en el seu to de veu. Però
no vaig donar-li més importància a aquelles paraules, i vaig guardar les velles mantes a l’altell de l’armari.
Francament, no em sembla que tinguin res de anormal, i sí, que en el moment de posar-les, el meu subconscient va retrocedir a la recerca dels moments d’infelicitat del passat, invertint-los i fent-me veure el que hauria passat si la decisió hagués estat un altre. Si realment les coses haguessin anat d’aquesta manera, això era alguna cosa que no podia consentir que em tornés a passar mai més a la vida. 
Era prou jove, com per resignar-me a pensar i viure com una vella. Els dies, els mesos i els anys passant inexorablement, i soc conscient, que no podré tornar enrere, però també, que aquella, volia que fos la darrera decisió que prengués en contra dels meus desitjos i creences. La meva actitud agressiva en el camp laboral, queda descurada quan la decisió era de l’àrea personal i domèstica.
A vegades em veia de tal forma, que semblava que no podia decidir res per a mi mateixa. Havia d’explicar i justificar-ho tot. Però no tan sols amb el meu marit, que ja de per si és greu, que hagi de sol·licitar les coses com si fóssim desconeguts, o com si els meus coneixements, la meva experiència, el meu saber estar o el meu currículum vitae personal, no em donessin prou crèdit com per a defensar allò que trobo que s’hauria de fer a cada moment, sinó que molt sovint, fins i tot amb els meus fills, pares i germans tenia la sensació d’haver de fer detallades explicacions. No solament d’aspectes importants (escola privada o pública dels nens, la compra o no d’un terreny, tenir o no un altre fill,…), sinó de coses més simples (sopar amb els companys de feina, comprar-me un llibre, rebre una trucada, tenyir-me el cabell, decorar  la casa o escollir la programació de televisió).
Recordo que la mort unes setmanes enrere d’una antic company de classe, m’havia fet pensar sobre el que deixem i ens emportem d’aquesta vida quan morim. Era molt jove (39 anys), i una sobtada malaltia li havia tallat de soca-rel totes les seves il·lusions. Evitava fer grans despeses per comprar-se la casa de fusta que de petit havia somiat, i poder pagar-la sense demanar cap crèdit. Esperava a pujar uns quants graons a la seva empresa per presentar un enginy que a les seves hores mortes havia dissenyat i que qualsevol empresa del sector hagués incorporat amb els ulls tancats. Havia posposat el seu desig d’aprendre a navegar en vaixells petits, per què la seva dona deia que eren coses de jovenalla. Moltes havien estat les vegades que en les reunions anuals d’exalumnes, els companys més propers, que coneixíem aquests detalls, l’incitàvem a consumar-los sense haver d’esperar més, prescindint una mica de formulismes innecessaris i imposant una mica el seu propi criteri. Però no va ser així, i setmanes després del sopar anual d’aquest any, vaig saber que una atac de cor havia cisellat la vida d’aquell sempre prudent company de classe. Ja des d’aquell dia vaig fer-me el propòsit d’aprofitar cadascun dels dies que em quedaven per viure, però aquesta successió de somnis ha estat definitiva per a dur-ho a terme. 
Fa unes setmanes ens va arribar un comunicat al bufet que ens convidava a dos de nosaltres a assistir a un congrés que es feia a Txèquia, de la nova aplicació del dret dins l’àmbit de les institucions europees. El curs durava uns quinze dies. Vaig plantejar-ho a casa i com altres vegades la possibilitat de millorar els meus coneixements, de veure món i de fer-ho pràcticament sola, no va ser acceptada per l’Albert. Vaig insistir i justificar, com una qüestió bàsicament professional, tot i que hi haguessin algunes hores mortes entre ponències i debats, que em permetessin conèixer la ciutat i intercanviar opinions amb companys de professió europeus. Tot eren inconvenients i cap facilitat. Que si els nens, que si un sopar que teníem pendent amb uns amics al següent cap de setmana, que si ja feia prou hores a l’oficina, com per dedicar-li encara més temps, etc…, tot era posar-hi pegues. A la fi vaig decidir no anar-hi encara que em feia sentir molt trista no poder aprofitar una oportunitat d’aquella mena.
Però avui quan era a la platja, després d’analitzar tot el que havia somiat i viscut, no m’ho he pensat dos cops, i en tornar cap al cotxe m’he parat a un telèfon públic per a trucar a l’aeroport i consultar si hi havia vol per a anar cap a Txèquia aquesta mateixa tarda. En confirmar-ho, no he perdut el temps. He anat cap a casa, he agafat quatre peces de roba, ben seleccionades això sí, he fet una trucada a la meva germana petita que habitualment em fa de cangur, i he agafat tota la documentació i credencials necessàries que m’havien enviat per a la meva presentació. En acabar, he anat a trobar-me amb l’Albert. Mitjançant una amiga, he sabut que tots els marits estaven fent una costellada a casa d’un d’ells. M’he presentat i en veure’m vestida de forma diferent a com vesteixo els diumenges, m’ha dit:
– Que vas a una reunió de veïnes? -, amb un cert sarcasme als seus llavis i esperant sentir el somriure dels seus amics. 
La meva resposta no s’ha fet esperar, i ha estat contundent. 
– No, me’n vaig a Praga per una setmana. Ja et trucaré -. El seu posat descuidat i informal ha canviat ràpidament, però la presència dels seus amics, poc habituats a què les seves dones els hi portessin la contrària, l’ha obligat a fer veure que tot era sota control, encara que jo podia llegir a la seva mirada, la impotència  de rebel·lar-se davant la meva radical decisió. M’he girat i he anat a agafar el taxi que m’estava esperant a la porta. El meu to de veu i la meva fermesa, em feien estar orgullosa de mi mateixa, i és per això que m’adono que tot el que he viscut aquesta setmana, ha estat clau com per trobar-me ara dins d’aquest avió camí de Praga, per assistir a la segona setmana d’aquest congrés. Saltant-me el parer del meu marit sobre aquest tipus de coses, i fent prevaler la meva opinió i el meu desig d’una vegada per totes. I és que és ara, quan estic a punt d’aterrar a la capital txeca, que prenc consciència de qui soc i que penso fer.
– Em dic Júlia, i el meu futur, passi el que passi i d’una vegada i per totes, passa per fi per les meves mans -.
                                                                                                               ©Joan Plaza
AutorCoach Plaza
 Archivo del autor
ComentariosDeja una Respuesta 
Tu dirección de email no será publicada.Los campos obligatorios están marcados *
  
Busca en la web Blog
Baloncesto
EJERC.27 (D) TRANSIC.DEF.[2ªparte]
 
Baloncesto
EJERC.26.(D) DEF.POSTE BAJO. 3ªparte
 
Baloncesto
EJERC.25.(D) POSTE BAJO 2ªparte
 
Próximos eventos
Calendario de eventosMás eventos   24 y 25 de junio de 2017 :  BCB – Basketball clinic Belgrade 2017
   Curso Internacional de Alto Rendimiento  en Baloncesto (7ª ed) – 14, 15 y 16 de julio de 2017
   CALENDARIO «TOTAL» UNICAJA [temp.2017 / 2018]
   CENA-DEBATE con JOAN PLAZA  «Hablar de Baloncesto»
 Lista completa de eventosCategorías"Mi" Rueda de prensa
Baloncesto
Ejercicios
Fotos
Galería
joanplaza.com
Literatura
Mis libros / Artículos
Sin categoría
SUGERENCIAS y otras manías!
LES MANTES DE LA ANGELINA

Escrito por Coach Plaza en 26 marzo, 2020

LES MANTES de la ANGELINA

Cap.1 El tractor, els cromos i la Berta…

Cap.2 La bufanda, el tren i en Cohn-Bendit…

Cap.3 La Wolkswagen, en Bill i la Sussie…

Cap.4 El far, l’avió i Menorca…

Cap.5 Fins aquí. Des d’aquí.

Autor

Coach Plaza

Comentarios

Deja una Respuesta

Continuar leyendo

Siguiente contenido

TODO SE PUEDE ENTRENAR (Toni Nadal)

Anterior contenido

EJERC.19 (A)“ETTORE” CUT

Joan Plaza

Buscar

LES MANTES DE LA ANGELINA

Escrito por Coach Plaza en 26 marzo, 2020

LES MANTES de la ANGELINA

Cap.1 El tractor, els cromos i la Berta…

Cap.2 La bufanda, el tren i en Cohn-Bendit…

Cap.3 La Wolkswagen, en Bill i la Sussie…

Cap.4 El far, l’avió i Menorca…

Cap.5 Fins aquí. Des d’aquí.

Autor

Comentarios

Deja una Respuesta

También te puede gustar

Continuar leyendo

Siguiente contenido

Anterior contenido

Buscar
